Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tradicional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tradicional. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 d’abril de 2014

PAELLA


Si  penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina, és mortal.
Paulo Cohelo

… es preciso combatir la mortal confabulación de la rutina y la pereza. Y mantener, como una rebelde y creadora forma de vida, la clara decisión de no acostumbrarse.
José Antonio Marina

La rutina és l’hàbit de fer sempre allò mateix, la rutina diària: llevar-se, anar a treballar, dinar, fer el cafè (alguns la cigarreta), anar al gimnàs o a les classe d’anglès, arribar a casa, assaltar el frigorífic, quedar-se en coma en el sofà, mirar la sèrie i sant tornem-hi!

I això a la nostra societat és vist com alguna cosa positiva, probablement perquè l’ordre i el mètode són qualitats ben vistes a casa nostra, però si observem atentament ens adonem que a la llarga això produeix avorriment, desídia de viure i fins i tot, ansietat. Perdoneu però això que tots els dies siguin iguals és horrorós i “algú ho havia de dir”.
Solem conformar-nos amb aquesta rutina, d’altra banda perquè el més fàcil que un humà pot fer és seguir-la, no hi ha riscos ni sorpreses i no vol un esforç.
Els antropòlegs d’això en diem seguir el guió i  és el més fàcil que pot fer un humà, m’explico:
Un guió és: “una seqüència predeterminada i estereotípica d’accions que defineixen una situació ben coneguda” (Schank i Abelson 1977).
Es tracta de seguir els aconteixements segons unes pautes prèviament apresses. Traduït a llenguatge mundà, vol dir que si jo només vaig a sopar fora el dissabte és complicat que m’arrisqui en aquesta aventura un dimarts. Perquè el meu cervell està preparat per seguir el guió, i el guió entre setmana no hi consta en cap cas, sopar fora de casa!

És cert que els horaris laborals ens condueixen estrepitosament cap a la rutina, però des d’aquí reivindico que qualsevol dia de la setmana és digne de diversió i gaudi. Crec, fins i tot, pot produir més gaudi trencar la rutina que seguir-la. Fer un festeta el dilluns al vespre pot animar-te la setmana. Només es tracta de vèncer el guió, fer un llengot a la mandra i animar-se! És veritat que els horaris laborals i les obligacions ens impedeixen moltes vegades fer activitats, però de ben segur que hi ha un dia que plegues abans de la feina, o que pots saltar-te anar al gimnàs o  que pots faltar a les classe d’anglès.

La meva feina m’ha ensenyat que no hi ha dies per la diversió ni dies per la rutina, per mi cada dia pot esdevenir molt diferent, per això no m’importa si és dimarts o diumenge. I em dono el plaer d’anar a un taller de caves un dijous, d’anar al cinema un dimarts o d’assistir a la Fira alimentària un dimecres. Va ser allà on vaig decidir a provar el caldo Aneto de peix per a fer una paella, perquè comprar un caldo de peix fet, fa que trencar el guió sigui molt més fàcil i si a sobre saps que Aneto té caldos naturals, ja no et queden excuses de la col·lecció: -Entre setmana no tinc temps de res!

Aquest cop m’he decidit per fer una Paella un dimarts, no creieu que no cal esperar el Diumenge?


Ideal per: Menjar amb una gran amanida davant, si esteu fent dieta hipocalòrica.
Absteniu-vos: Persones que patiu hipertensió o colesterol.

Ingredients:
-Pebrot vermell
-Pebrot verd
-Ceba
-Gambes
-Escamarlans
-Calamar
-Musclos
-Tomàquet de sucar
-Arròs
-Brou de peix

1. Netegem els musclos de fora amb un ganivet per treure la brutícia del mar. Els posem en una olleta amb un dit d’aigua i tapem l’olla. Ho posem al foc. Ho retirem quan siguin oberts i els reservem.
2. En una paella amb un xic d’oli coem les gambes, els escamarlans i el calamar (tallat a daus). Quan siguin cuits, ho retirem i ho reservem.
3. Tallem la ceba i els pebrots a daus ( o ratllats) i  ho coem a la paella.
4. Quan la ceba i els pebrots són cuits hi afegim els tomàquets rallats.
5. Quan el tomàquet és ben confitat, afegim l’arròs i deixem que es dori una mica, mentre el remenem.
6. Tot seguit afegim el brou, les gambes, els escamarlans i el calamars.
7. Quan l’arròs està gairebé cuit, hi afegim els musclos.
8. Fet i menjat! Salut















Dels errors també s’aprèn:
-Podeu triar el marisc que vulgueu.
-Amb el temps he descobert que la qualitat dels ingredients és important perquè et surti una bona paella, però la clau és el sofregit, no tinguis pressa per fer la ceba, si no queda ben cuita la paella està desgraciada. Força oli i foc lent!
-La proporció d’arròs i caldo és digne de tesi doctoral, les meves mesures són:
            -1 tassa de cafè d’arròs per persona.
            -Per cada tassa de cafè d’arròs , 2 tasses i mitja de brou.
-Hi ha mil arrossos, finalment després de provar-ne molts el que ens va millor és el bàsic, el normal, el més barat!


Moltes gràcies a caldos Aneto per haver-me convidat a Fira Alimentària, un plaer haver-vos conegut en persona i corroborà la qualitat dels vostres productes. A Barcelona vaig poder conèixer nous productes, tastar novetats gastronòmiques i el millor de tot conèixer i compartir experiències amb altres persones que com jo s’han llençat a la piscina i han fet un blog. Un bon exemple és la Maria, la mestressa del blog: Cocinera inexperta, us convido a que la visiteu! http://cocinerainexperta.blogspot.com.es/


dissabte, 4 de gener de 2014

GALTES DE PORC AMB CANYELLA, MOSCATELL I POMA

L’any passat, des del +QC ja vam fer una bona repassada a les festes nadalenques, dinars de Nadal, el caga Tió, l'arbre i fins i tot, si no recordo malament, el cap d’any. Però vaig passar per alt l’última festivitat nadalenca: el dia dels Reis Mags! Així que aquesta vegada pretenc fer un vestit nou a aquests tres personatges.

En primer lloc, vull recordar-vos que, com gairebé totes les festes que marquen aquestes dates, són una font del cristianisme i més concretament del Nou Testament.

Diu la història que quan Jesús va néixer s’aproximaren a Betlem tres Reis Mags que procedien d’Orient i seguien una estrella. Però analitzem pam a pam, concretament què vol dir Mags? A l’època no volia dir que podien regalar tot el que volien sense excedir el límit de la targeta de crèdit, sinó que eren sacerdots astròlegs o més aviat homes de ciència, que foren a obsequiar a Jesús per ordre del rei Herodes (ja ho veieu, eren uns manats!).

Altres textos no reconeguts, és a dir que no són el Nou testament, asseguren que els tres Reis eren els “comandants” de tres exèrcits de soldats (d’aquí l’origen dels patges) que procedien de Pèrsia, Babilònia i Àsia. Sigui com sigui, aquests tres personatges, Melcior, Gaspar i Baltasar portaren al nen Jesús encens, or i mirra. Sembla clara la utilitat de l’encens i l’or, però què en sabem de la gran desconeguda mirra? Es veu que és una cosina de l‘encens, però també servia per embalsamar als difunts, fa una mica de “grima”  regalar-li això a un infant, oi? L’explicació de tot plegat és que aquests tres elements eren considerats sants olis que s’utilitzen per les cerimònies religioses, com el baptisme.

Un altre punt de discussió se centre en la figura dels tres Reis. Melcior és el popularment anomenat rei blanc, un humà d’ètnia nòrdica. És el portador de l’or. Gaspar és l’anomenat rei ros, procedent de Pèrsia i portava encens, hauria de representar-se amb la barba castanya, tot i que sovint se’l representa ros per contrastar-lo físicament al company Melcior, que se’l representa totalment blanc. Baltasar és, popularment el rei negre, el que té més història! Diuen les Santes Escriptures que provenia de Babilònia, no obstant això, si fos així no hauria de ser d’ètnia africana tal i com se’l representa a l’actualitat. Alguns estudiosos diuen que va ser un invent de l’església catòlica en la seva tessitura de fer que la religió cristiana fos dels cinc continents i que qualsevol persona s’hi sentís identificada. D’altres afirmen que va ser una introducció postcolonial o evangelitzadora perquè el continent africà s’hi sentís identificat. Així doncs, amb tot, podríem concloure que els Reis Mags no venen d’orient. Cal dir que són tres noms amb tres personatges transferibles totalment, i és que hi ha contrades on el rei negre no és Baltasar!

Un altre tema és el dels camells. Si els tres Reis vinguessin d’orient mitjà tindria prou sentit l’existència de camells, ara bé, no és més lògic que Baltasar vingui amb elefant i Melcior amb un ren? Gaspar el deixem en camell o dromedari que ja li queda bé!

Després del recorregut màgic, no em queda més que desitjar-vos que els tres Reis Mags d’Orient us portin molts regals i poc carbó. Sobretot, no us oblideu l’aigua per els camells que venen de molt lluny. També desitjo que els mercats, la comunitat internacional, FMI  i d’altres entitats econòmiques facin un gran esforç perquè la crisis no arribi a Orient, i aquests tres personatges ens obsequiïn cada any amb la seva arribada!

Us presento un dinar de Reis a baix cost, per quedar com una reina i tipa com un camell!
La recepta la vaig veure a la televisió i l’he modificat al meu gust.

És ideal per: Gent amb una gana ferotge que aquests dies ha perdut el significat de les paraules: dieta, prim, menjar sa…
Absteniu-vos: Detractors de la carn, diabètics i hipertensos.

Ingredients
-4 galtes de porc
-1 litre de moscatell
-3 pomes
-2 pastanagues
-2 tomates
-2 ceba
-2 grans d’all
-1 branca de canyella
-1 cullerada de sucre roig

1. Salpebrem les galtes, les enrossim a la cassola i les reservem.
2. A la mateixa cassola hi coem les verdures (tomates tallades a daus, cebes, pastanagues i alls).
3. Quan siguin cuites les verdures  hi posem les galtes, la branca de canyella i el litre de moscatell, coem durant 2 hores aproximadament a foc suau.
4. Tallem les pomes a rodanxes i les espolsem amb sucre roig, les coem al forn o al microones.
5. Emplatem amb les pomes i al damunt la galta de porc amb la salsa que us hi ha quedat.




Dels errors també s’aprèn:
-En principi és una galta per persona però tot depèn de la mida de la galta i de la gana de la persona, a la carnisseria us aconsellaran.
-Les ampolles de moscatell són de 75cl, per arribar al litre que et demana la recepta li afegeixo un got d’aigua.
-És important tenir paciència a l’hora de coure la carn, és una recepta llarga però molt senzilla. Penseu que les galtes han de quedar infusionades en el moscatell, no val  donar-li canya al fogó.








divendres, 1 de novembre de 2013

PASTIS DE CASTANYA

Una dona gran, però d’edat imprecisa té amples mesures, però hom no sap si pròpies o degudes a les capes de roba que l’embolcallen. Equipada amb faldilles llargues, mocador de farcell cobrint l’esquena, cap tapat que fa invisible el cabell,  mans cobertes amb guants però amb els dits a l’aire lliure i una forta ferum a llenya i a quelcom torrat. Resistència tèrmica altíssima, capaç d’agafar les castanyes roents amb els dits nus i  sense cremar-se. Aspecte seriós, privat sempre del somriure i de qualsevol deix d’apropament social. Li ronda per els seus peus un gat de carrer, prim i àgil, probablement negre com una castanya torrada. Aparegué al segle XVIII en els nostres carrers i places i sembla que s’hi ha quedat. Retorna tots els octubres; ella i els seus atuells. Foc, paella castanyera, gat, paperina de paper diari, guants retallats i olor inconfusible.

És un personatge que sempre m’ha fascinat, per no dir que m’ha fet certa basarda i crec que és digna d’un programa de Cuarto Milenio. Rieu del truc o tracte, de la carbassa endimoniada i de la nits dels morts, i pareu atenció de la dona que us ven les castanyes!

Molts ens hi hem disfressat i hem cantat la cançó d’en marrameu (el gat més mal parat  per una castanya que hi ha hagut a la història!). Lluny queden ja aquelles tardors d’infància, quan a tot ens entusiasmava: una castanyada, una disfressa de pànic i un moniato a la brasa, i aquella visita sòbria al cementiri que feia que per un cop a l’any, tu un nen feliç i presumptament immortal prenguessis consciència de la caducitat d’aquell fet, cosa que et deixava pertorbat per uns dies.

Ara en aquestes festes hi trobem uns dies de calma, si tot va bé de descans, de dinars familiars, de panellets i d’activitats amb els menuts de la casa.

Ja teniu la recepta dels panellets de l’any passat, aquest any m’he animat amb les castanyes, i he fet un pastis de castanyes. És una recepta entretinguda així que mentre m’escaldava la punta dels dits pelant castanyes calentes, he reflexionat sobre la castanyera… És el que té  cuinar sola, tens temps de reflexionar i ordenar pensaments.

És ideal per: Nens, fàcil de fer i entretingut.
Absteniu-vos: Diabètics, alt contingut en sucre i hidrats.

Ingredients:
-500grams de castanyes.
-150grams de sucre.
-125grams de mantega.
-3 ous.

1.Bullim les castanyes 45 minuts. Un cop cuites i fredes les pelem i les esmicolem amb     l’ajuda de un morter o la batedora.
2.Afegim el sucre i la mantega fosa prèviament.
3.Afegim els rovells de l’ou.
4.Incorporem les clares prèviament muntades al punt de neu.
5.Coem a 180ºC al forn connectat de baix durant aproximadament 1 hora.



Dels errors també s’aprèn:
-Cal paciència per pelar castanyes.
-És més fàcil muntar les clares si afegiu una mica de sal.

dimarts, 18 de juny de 2013

AMANIDA RUSSA

He notat en moltes ocasions que la gent acostuma a sentir-se bé quan em comenta l’edat que té. Jo els responc: “Et feia més jove”. I això la fa parar boja, la gent. Això i comentar el gran bronzejat que tenen és el que més agraeixen. Si dius algú “Et feia més  jove i estàs molt moreno” la bogeria és máxima.

Tot el que podríem haver estat tu i jo, si no fóssim tu i jo.
Albert Espinosa

Haig de confessar que a mesura que he anat creixent he perdut la “passió platjaril”. Diguem que no sóc fan de la platja, mai trobo el moment d’anar-hi, sempre tinc altres coses a fer, i quan hi vaig em canso de seguida, quedo esgotada al moment. És per això que llueixo el mateix to de pell gairebé tot l’any. A vegades penso que quan el meu sistema reproductor caduqui, l’anomenada menopausa, tindré problemes de densificació òssia (osteoporosis). 

Per tal que la vitamina D metabolitzi el calci que mengem és imprescindible que ens toqui el sol. És per aquest motiu que als llocs del planeta on els rajos solars no són tant directes, els humans tenim la pell més clara per tal que ens traspassin més fàcilment la pell, contràriament a les zones on el raig solar és més directe (als equadors), allà els humans tenen la pell més fosca per protegir-se dels raig UVA.

Heus aquí una dicotomia: prendre el sol és imprescindible per metabolitzar vitamina D, per tant per evitar problemes ossis, entre altres coses, però alhora és molt perjudicial, ja que augmenta el risc de patir un càncer de pell, entre d’altres perles, com cataractes prematures i envelliment facial.

Prendre el sol de manera indiscriminada és perjudicial, això ho sabem tots, tot i això sempre trobem algú que llueix cremades solars amb somriure i orgull, el llistat de motius sol ser:

-Vaig anar al camp a fer una barbacoa jo no pensava...
-Em vaig posar protecció solar però...
-És que jo no em poso mai protecció solar, no m’he cremat mai.
-És que si em poso protecció solar no em poso morena.

Permeteu enervar-me molt!!!!

-Sempre que és de dia hi ha perill de cremada solar, per tant, cada dia abans de sortir de casa ens hem de posar protecció solar, lògicament el raig solar durant l’estiu és més directe i anem més destapats per tant hi ha més risc, però durant l’hivern també ens arriben els rajos solar. Sabeu que la pell té “memòria”? El sol és un dels principals factors d’envelliment: cada cop tens més pigues, taques i imperfeccions a la cara oi?  De ben segur que no oblideu posar-vos desodorant al sortir de casa, doncs recordeu  la protecció solar a la cara durant tot l’any!
-Si no ets de pell fosca és totalment necessari que aquesta sigui de factor 30 o més, sinó és així simplement és un succedani de protecció. Cal aplicar-la mitja hora abans de sortir de casa, posar-la a la platja no és la millor idea.
-La protecció solar no evita el bronzejat.
Està bronzejat està de moda però no a qualsevol preu, cal tenir un bronzejat adient amb el nostre to de pell i gradual durant l’estiu. Ni el noi cranc, ni la noia rossa (tintada) de cabell i moreníssima de pell molen. No us sembla? Aneu a la platja, a la piscina, preneu el sol i bronzegeu-vos, és saníssim i la pell bronzejada és maca, però feu-ho amb seny!

Recordo aquells matins d’estiu de la infància, una horeta de classes particulars i a la platja tot el matí, més ben dit a mar, perquè a Blanes no anem a la platja anem a mar, i els habitants  més veterans a marc. Arribava a casa afamada  i amb una set d’espant, per sort la meva mare (que ja coneixia fins a quin punt de pesada em posava quan tenia gana) havia preparat el dinar  abans. Sovint, hi havia amanida russa, amanida de pasta o algun plat fred, que la veritat era d’agrair.

Us passo un clàssic per arribar de la platja. Us aportarà vitamines, moltes calories i fins i tot els beta carotens que necessiteu per mantenir el desitjat to de bronzejat. Pot ser un plat únic ja que aporta hidrats i proteïnes, tot depèn de la gana que porteu...

Aix! M’oblidava: El llibre que he citat al principi és molt recomanable per un matí de platja, amè, divertit i molt fàcil de llegir. Us animeu?

És ideal per: Aquells que no us agraden les verdures, aquí estan ben amagades. Mantenir el bronzejat i  recuperar forces després d’un matí de platja.

Absteniu-vos: Persones que patiu colesterol, sempre la podeu menjar amb una vinagreta que substitueixi la maionesa.

Ingredients:
-Patata
-Pastanaga
-Pèsol
-Mongeta verda
-2 llaunes de Tonyina
-2 ous durs
-Olives
-Pebrot escalivat
-Maionesa

1.Rentem les verdures i les tallem a quadrats, els pèsols no òbviament!
2.En una olla bullim la mongeta, la patata, la pastanaga i els pèsols durant 20 minuts.
3.Barregem en un bol les verdures ja cuites amb 2 llaunes de tonyina, les olives i els ous tallats ben petits.
4.Afegim dos cullerades de maionesa i remenem.
5. Posem a la nevera per tal que es quedi ben freda.
6.Abans de servir decorem amb pebrots.


Dels errors també s’aprèn:
-Podeu utilitzar pèsols de llauna, en aquest cas els afegirem amb la tonyina.
-La tonyina no cal que sigui en oli d’oliva, la podeu comprar al natural, perquè en aquest cas la barrejareu amb maionesa, per tant, tampoc notareu l’oli d’oliva i d’aquesta manera estareu restant calories absurdes al plat.
-Jo ho acompanyo de bastonets de pa per trencar la textura de l'amanida.
-Qualsevol ingredient és susceptible de canviar al gust.

dilluns, 22 d’abril de 2013

PA DE SANT JORDI


Molt probablement n’has tingut ja uns quants entre mans i amb ells has plorat i has rigut, alguns t’han interessat, t’han atrapat, t’han sorprès,  d’altres els has adorat o han passat sense pena ni glòria. Segur que d’ells n’has après mil coses noves, però segur que no t’han permès sortir el cap de setmana o, contràriament,  han vingut amb tu de vacances, a la platja, a la casa rural o al tren de rodalies. Te’ls han deixat i n’has deixat, els has trencat, perdut o oblidat, te n’han regalat, te n’han recomanat i fins i tot te’ls han imposat. Has après amb  ells a cuinar i també a no fer errades  ortogràfiques, segur que t’han instruït o senzillament t’han distret...
El primer que vas tenir probablement era un conte infantil, però més tard van arribar els llibres de l’escola, aquells que s’havien de folrar amb aironfix i marcar amb el nom, el curs i la classe. Quants llibres de text han passat per les teves mans mentre vas anar a l’escola? També eren protagonistes de la teva vida infantil aquells llibres de lectura obligatòria, en el meu cas eren els del vaixell de vapor, segons anaves creixent, el color de les portades anava canviant i eren més complexes, que traduït al llenguatge infantil volia dir que tenien més lletra i menys dibuixos. Quan eres adolescent et van fer llegir aquells clàssics avorridíssims que feien que odiessis llegir: El lazarillo de Tormes, El perro del hortelano, El coronel no tiene quien le escriba... Alguna mestra, un dia s’inspirava i et feia fer un treball de síntesis d’un clàssic, fet que t’amargava unes desitjades vacances de setmana santa! Més tard, has descobert altres tipus de llibres, com els llibres tècnics que et recomanaven a la universitat, les novel•les romàntiques, els manuals d’auto ajuda, els llibres de cuina, les guies de viatge i fins i tot, potser has redescobert els clàssics, de ben segur que amb una mirada més madura.
La millor manera de fer que un nen llegeixi és predicar amb l’exemple. És cert que els meus pares sempre tenien un llibre a la tauleta de nit i sempre aprofitaven sants i aniversaris per emplenar-me de lectura infantil. Més tard, la meva curiositat va fer que els meus ulls  frisessin  amb els llibres de la prestatgeria del despatx de casa els meus pares i me n’adonés que aquells clàssics que em feien llegir a l’escola no m’agradaven, però que en canvi els llibres de l’Agatha Christie del meu pare eren molt entretinguts.
Llegir és un plaer per moltes persones i sempre penso que aquells que no gaudeixen de la lectura és perquè no han trobat un bon llibre que els captivi, o senzillament, no han trobat el gènere que els agrada. Una bona novel•la, per exemple,  et fa entrar en una altra dimensió, et fa oblidar el lloc on ets, qui ets i que ocupes, per submergir-te en una història captivant, ja sigui la història d’un perfumer, la d’un policia retirat, un jove amb conductes sexuals sorprenents,  el constructor d’una església medieval, una nena filòsofa, un assassí en sèrie, un periodista perseguit o un detectiu privat amb un característic bigoti… Diuen que si la novel•la és bona el lector s’ha de sentir identificat amb un dels personatges. Hi ha altres lectors que prefereixen una història real, com per exemple una biografia i d’altres que són fans dels assajos...
Així que us convido a llegir, a trobar el gènere que us agradi, el vostre autor preferit i a gaudir d’una activitat que augmentarà amb escreix la vostra salut mental. El 23 d’abril és el dia ideal per començar un bon llibre. De ben segur que trobeu algú amb qui intercanviar la rosa i el llibre! 

Us proposo una recepta molt catalana, molt del dia de sant Jordi, que pot anar perfecte per maridar amb un bon llibre!
Feliç dia de St. Jordi!

És ideal per: el pa és un bàsic de la dieta mediterrània, moltes vegades menyspreat per la quantitat d’hidrats de carboni. Vull  tirar una llança a favor del pa. Els hidrats són el combustible del cervell, totalment necessaris, i en aquest cas els hidrats són procedents dels cereals, per tant, totalment saludables i imprescindibles per realitzar una activitat mental com la lectura!
Absteniu-vos: celíacs i persones que patiu hipertensió i/o colesterol. 

Nouvinguts al món de la cuina no us espanteu, si jo he fet pa vosaltres també en sou capaços. Ànims!

Ingredients:
-400 grm de farina de força
-12 grm de llevat frec
-400 ml d’aigua tèbia
- 1 llenca de sobrassada
-1 paquet de formatge rallat
-Sal

1.Diluïm el llevat en un got d’aigua tèbia.
2.Barregem la farina amb un polsim de sal  i un got d’aigua i amassem.
3.Afegim a la massa, el llevat que hem diluït amb l’aigua i amassem enèrgicament fins obtenir una massa elàstica.
4.Dividim en dos boles de massa: a una hi afegim la sobrassada i a l’altra hi afegim el formatge rallat.
5.Deixem reposar una hora les masses en bols separats i cobertes amb un drap de cuinar.
6.Fem 5 boletes de la massa de formatge i 4 de la massa de sobrassada, per tal de dibuixar les barres de la Senyera en un motlle prèviament enfarinat.
7.Fornegem a 180ºC al forn de baix durant 45 minuts.


Dels errors també s’aprèn:
-Amassar és una feina molt entretinguda i cansada, però als nens els encanta, per tant, mans ben netes i a la massa!
-Reposar la massa és importantíssim, si disposeu de més temps, podeu deixar-la reposar fins a 1 hora i 30 minuts.

dimecres, 3 d’abril de 2013

BOTIFARRA ESPARRECADA


Obro la porta de l’habitació blava, la primera a mà dreta del primer pis. Dues tauletes amb una làmpada de pantalla acompanyen un llit de matrimoni vestit amb un cobrellit blau, parets blaves, coixins blaus i lavabo a conjunt. Allò rústic sempre em fa sentir com a ca l’àvia, amb una seguretat difícil de superar. Deixem les maletes a un costat de l’habitació i m’apropo a la finestra que hi ha al fons, cortines blanques de puntes velen una vista excepcional: unes vinyes del Penedès amb el sol ponent em saluden. Intento fer una foto mental, crec que em farà servei quan la voràgine del dia a dia crispi els meus nervis, però l’espectacle ha de finalitzar. Vull fer-me una dutxa i descansar un xic abans de sopar, però al girar-me m’adono que tenim companyia i sense dir res corro cap a l’altre costat de l’habitació: -Què passa Mireia? Em pregunta en Toni sense treure la mirada de les vinyes. –Vine corrents a la paret hi ha un llangardaix enorme!!

Em sento la persona més urbanita del món i em decebo de mi mateixa. Però certament no estic segura de si és un llangardaix o un nadó de serp, i això últim no em fa cap gràcia! Acordem que ell es quedi observant l’estrany de la paret i jo baixo al pati a la recerca de la dona de la casa. Obro la porta i la Nuca em dóna la benvinguda. Se m’accelera el cor i una vegada més maleeixo la meva fòbia als gossos. Intento ser una columna immòbil tot i que començo a suar i mantinc una taquicàrdia de 130 batecs per minut, si fa no fa, recordo la imatge de les vinyes  i intento relaxar-me. La Nuca marxa avorrida del meu costat. Explico a la mestressa que tenim companyia a l’habitació i em confessa que ella és molt poruga a l’hora d’afrontar situacions amb nous inquilins imprevistos, que sinó em fa res esperem una estona que el seu marit és a punt d’arribar.

Minuts més tard un home alt i robust fa l’entrada a la “nostra” habitació. Vesteix un texà que té set vides, i una camisa de quadres que algun dia va ser verda. Com tot pagès té bigoti i cabells blancs, menys sort les dents. Ens saluda amb un somriure i es dirigeix cap a la finestra equipat de tres aparells: una crossa que l’ajuda a caminar, una escombra i un recollidor. Lògicament ell troba que és un petit llangardaix inofensiu, ens fa les explicacions pertinents de la cua del llangardaix i la tècnica per matar-los. Abandona l’habitació i tornem a respirar a fons: una dutxa i cap a sopar.

Al menjador hi ha tres famílies ja entaulades en tovalles de quadrets. Ens asseiem a l’última taula, la que es recolza a la paret i té un banc amb coixins. En Toni em cedeix el banc, sap que m’encanta. Seguidament una noia jove i forta se’ns apropa i ens deixa la carta, és la filla del matrimoni. Em sorprèn que tinguin carta, és un petit hotel rural que porta un família que alhora també cultiva unes vinyes. Tot fet a casa: la botifarra, els embotits, els patés... Ens fem un fart de menjar coses ben bones que la mestressa ha preparat, amanit amb un vi del poble que ens ofereix les millors aromes de la zona!

Quan totes les taules hem sopat, la família de la casa s’asseu a la taula més pròxima de la cuina, amb una plata d’espinacs. Observo un àpat de família: la filla recrimina a la mare que s’agafa les coses massa a pit i el pare explica els problemes de l’avi per adaptar-se al nou aparell per a la sordesa... Treball antropològic pròpiament dit! Em confirmo una vegada més que totes les famílies tenen un eix comú que les uneix, que s’evidencia quan observes un àpat familiar. Tot i que algunes fan vi i botifarres i altres porten vida de ciutat, sembla que l’essència és la mateixa.

Quan acabem de fer la sobretaula ens aixequem amb la intenció de dir bona nit als propietaris de la casa i marxar a descansar, però aquest desig de “bona nit!”, paradoxalment, enceta una tertúlia sobre la ciutat de Tarragona, l’art, la vida a pagès, l’economia, el paper de la universitat, el teatre, les retallades, el temps, el preu d’un bon tractor... Finalment sembla que conegui la Maria i el Peret, un matrimoni que s’esmera per els seus hostes, tot i la duresa de la vida de pagès! Ens acomiadem amb l’excusa d’anar a veure les estrelles a fora, el Peret surt a fer la cigarreta i ens desitja bona nit, ara sembla definitiu. La Nuca ja dorm per la meva tranquil·litat!

Us proposo un brindis per les botifarres de casa, per el vi, per els tomàquets, per l’oli d’oliva, pel pa de pagès, per els embotits, per la crema catalana, per l’allioli i per tots aquells productes de la terra que un ésser humà produeix amb l’eina de la seva mà, amb constància i dedicació!

Botifarra esparracada, recepta catalana, fàcil i “resultona”! Recepta de Ferran Adrià que, a més a més de fer esferificacions, sap valorar una bona botifarra.

És ideal per:Molt rica en proteïnes d’alt valor biològic genial per a dones menstruants i gestants. També aporta gran quantitat de ferro i de vitamines del grup B.
Absteniu-vos: persones amb hipertensió i colesterol alt, la carn de porc ni tastar-la!


Ingredients:
-2botifarres de pagès
-200grm. de xampinyons
-Un manat d’alls tendres
-4 cullerades de vi blanc o ranci
-Branquetes de romaní i farigola

1.Retirem la pell de les botifarres i en fem boletes.
2.Netegem els xampinyons i els partim per la meitat.
3.Netegem els alls tendres i els tallem ben petits.
4.Dorem les boletes de botifarra amb els alls tendres, el romaní i la farigola.
5.Quan les botifarres ja estan gairebé cuites, afegim el vi i els xampinyons.
6.Deixem coure tot junt uns 10 minuts, si ho veiem molt eixut hi podem afegir una mica d’aigua.

Dels errors també s’aprèn:
-Es poden substituir els xampinyons per el bolet que us agradi més.
-Jo retiro les branques de farigola i romaní abans de servir-ho a taula, però això és qüestió de gustos.
-L’alcohol del vi queda ben reduït, per tant no patiu pels menuts de la casa.

dilluns, 25 de març de 2013

BUNYOLS DE VENT


Ja hi som!

Fa dos dies us anunciava la proximitat de la Setmana Santa, quan en el post de Dijous Gras parlàvem de la Vella Quaresma, recordeu aquella dona de set potes que durant la Quaresma anava perdent paulatinament les potes a mesura que s’apropava la Setmana Santa. Ara ja va en cadira de rodes, no té extremitats per desplaçar-se.

Com gairebé tots els rituals es van modificant a poc a poc, i la gent ja no pregunta          -quan és Diumenge de Rams?, sinó –quan és la Palma? Ja no pregunten per Diumenge de Resurrecció sinó per la Mona! I Això és el més normal, vull dir, que les festes populars (ja siguin religioses o paganes) van modificant-se i adaptant-se als nous temps, la cultura està viva no és un fet estàtic, per tant, s’espera que vagi canviant.

Es diu que la Quaresma és aquest període que va des de Dimecres de Cendra fins a Diumenge de Resurrecció (aquest any del dia 7 fins el dia 31de març) l’última setmana és Setmana Santa. Cada any es modifiquen les dates ja que és una temporització diferent a la que segueix el  nostre calendari gregorià,  el calendari cristià es bassa en les llunes.

La Setmana Santa per els cristians és temps de reclusió i d’abstinència. Hi ha un dia que em té amarada des de petita, quan feia religió a l’escola i els dimecres anava a catecisme, és Divendres Sant, el dia que van crucificar Crist. El simbolisme que envolta aquesta data és molt curiosa. És un dia de dol absolut i actes com: menjar carn, netejar la casa, anar a treballar, mostrar amor en públic, menjar un pastís o tortell, beure alcohol, anar de vacances, jugar a la play, connectar-se a facebook o realitzar qualsevol acte lúdic  són considerats del tot desencertats, dignes de l’etiqueta: pecat.  

Però que és un pecat? És tot aquell acte que transgredeix una norma. Una norma és una regla que ens indica com hem d’actuar. En el cas de la norma moral, aquesta regla és autoimposada per la persona i si no la complim neix el remordiment o sentiment de culpa. En el cas de la norma religiosa, és l’evangeli o  la paraula de Crist que marquen els nostres actes, i en cas de no complir-ho ens veiem immersos en la consciencia del pecat, que es pot purgar amb la confessió i el perdó de Crist. Pels creients, les normes morals s’identifiquen amb les religioses. La moral del creient és la moral religiosa, etimològicament, relligada a un sistema de doctrines i creences.

I ara fem la següent reflexió: la norma religiosa diu que Divendres Sant no es poden  menjar tortells ni dolços, però per evitar pecar, des d’un punt de vista creient, es va inventar el bunyol. El bunyol no és res més que un dolç de forma lletja, que escapa de tots els adjectius que mereix un dolç destinat a una celebració. Així les monges dels convents es permetien menjar un dolç aquest dia de l’any, fins i tot, quan les seves normes religioses prohibien de totes totes fer cap excés i d’aquesta manera no cometien pecat. Aquesta enganyifa, al cap i a la fi, anava destinada a esquivar la norma religiosa, però, que potser no la trobaven prou important? Quina immoralitat! És una mica bunyol, oi? Però feta la llei, feta la trampa, i mentre tinguin la consciència tranquil•la, podem jugar a la doble moral!

Us recomano compartir la tasca de fer bunyols. És genial cuinar entre dos. Un dels actes més socials que existeix! 

És ideal per: Persones que necessiteu molta energia, estudiants, esportistes i  treballadors nats! 

Absteniu-vos: Aquells a qui les vostres normes morals no us permetin menjar fregits. Els lactòfobs, utilitzeu la vostra llet!


Ingredients:
-125grm. de farina
-80grm. de mantega
-250cl. de llet
-2 cullerades de sucre fi
-3 ous
-1 pessic de sal
-2 cullerades d’anís dolç
-Ratlladura d’una llimona
-1 culleradeta de llevat en pols
-Oli de gira-sol
-Sucre


1.En una cassola escalfem la llet, la mantega, el sucre,  la sal, la ratlladura de llimona i l’anís.     
2.Quan comenci a bullir hi afegim la farina i el llevat, i remenem fins que la massa se’ns desenganxi de la cassola.
3.Retirem del foc i deixem reposar la massa durant trenta minuts.
4.Afegim els ous d’un en un.
5.Amb l’ajuda de dues culleres fem boletes i les fregim amb l’oli ben calent.
6.Quan els bunyols són calents els empolsinem  amb sucre.


Dels errors també s’aprèn:
-Un bunyol de vent és lleig, és a dir que no patiu per la forma.
-Fregir-los sempre en oli molt calent i una paella més aviat fonda que els cobreixi (jo vaig utilitzar la wok!). Els bunyols es giren sols quan són cuits, és tot un espectacle!
-Han de quedar molt ennegrits de fora, sinó de dintre quedaran crus. 

dijous, 7 de març de 2013

PARMENTIER



PATATA= PAPA+BATATA

PAPA= tubercle comestible en l’idioma quechua –a part de ser el nom dels  polars de Decathlon- també és la llengua dels aimara, un grup ètnic que habita als Andes.
BATATA= paraula que designa varis tubercles a la illa La Española –a part de ser el nom d’una marca d’olives- també  és una illa del Carib.

Qualsevol nen que fa primària sap que la patata ve d’Amèrica tot i que no la va portar Cristóbal Colon. Era tan sols una curiositat que els colonitzadors van portar del nou món i la designaven com d’un gust horrorós i incomestible. Però anys més tard, quan les sequeres amenaçaven els camps i la collita, la patata va ser el cavall de batalla de moltes llars no tan sols d’Espanya sinó també d’Itàlia, d’Alemanya, de Polònia... A França, però, eren més refinats i la patata no era un aliment comestible.

Ja sabem que els humans som omnívors això significa que podem menjar de tot. Però he dit podem perquè certament no ho fem. La cultura ens imposa allò que és bo per menjar i allò que no. Sovint aquesta selecció alimentària ve precedida per fets ecològics importants. No és només un fet religiós que els musulmans no mengin porc, que a la India no mengin vaca i que a Àsia no beguin llet. Nosaltres fem escarafalls per menjar serp i els nòrdics per menjar gambes!

Però continuem amb Mrs Potato, resulta que la patata era aliment "non grat" a França era considerada indigesta i causant de malalties com la lepra i només era consumida per els gossos. Tot i això, un honorable senyor va aconseguir influir en la població francesa.  Aquesta persona va ser Antoine Parmentier: un agrònom, nutricionista i higienista, que va ser captiu de guerra  a Prusia i se’n va adonar del valor que li donàvem els habitants locals a la patata.

Durant la França napoleònica, l’amic Antoine es va convertir en el conseller de salut i d’aquesta manera va aconseguir que s’iniciés el cultiu de patates (que fins aleshores havia estat prohibit). Ara faltava el més complicat, convèncer als parisencs que mengessin patata, treball dur i difícil tenint present que fins aleshores només en menjaven els gossos.  Diuen que per començar va fer famosa la flor de la patata posant-la a la solapa de les persones més influents de París i va anul·lar la vigilància nocturna dels camps, d’aquesta manera va fer picar la curiositat dels més detractors de la patata.

Actualment el consum de patates a nivell mundial és altíssim i només es superat per tres cereals concretament: el blat, l’arròs i el blat de moro. De la patata en fem tot tipus de menjars, s’utilitza en forma de midó per la producció de paper i elements tèxtils i fins i tot, en èpoques de pobresa, s’ha utilitzat patata per fer vodka!

Ja veieu que substituir el nom de puré de patata per Parmentier és tot un encert, el senyor Antoine s’ho mereix! Us passo la recepta perquè crec que la majoria no hem  provat fa anys un Parmentier natural i tampoc sabem per on començar... Aquesta és la recepta base, a partir d’aquí podeu ser tot l’originals o clàssics que us vingui de gust, podeu fer qualsevol  pastís de patata o aromatitzar-lo al gust.

És fàcil anar al supermercat i comprar una caixeta de flocs per fer un puré de patata, però és més car i menys nutritiu. De ben segur que trobeu una estoneta per  dedicar-vos a fer-lo amb amor i després per gaudir de la vostra obra mestre!

És ideal per: Hipertensos ja que  la patata és molt baixa en sodi (absteniu-vos de salar-la i aromatitzeu-la amb herbes). Si sou de mal digerir, el parmentier de patata és l’estrella de la dieta tova. És rica en vitamina C: ideal per evitar refredats ara que l’hivern agonitza però encara  és present.

Absteniu-vos: Té un alt contingut d’hidrats de carboni, ull amb els diabètics. Persones amb colesterol, la patata és inofensiva però els complements que la converteixen en parmentier, no tant.


Ingredients per a 4 persones:
3 patates grans
200cc Llet o nata líquida
50grm de mantega

1.Pelem les patates i les posem a bullir durant 30 minuts.
2.Quan són cuites les aixafem amb una forquilla o les passem per el passapuré.
3.En una olleta esclafem la llet, quan és calenta hi afegim la patata.
4.Apaguem el fogó, afegim la mantega i remenem amb una batedora de mà (no elèctrica) fins que agafa una textura fina i cremosa.
5.Salpebrem al gust.





Dels errors també s’aprèn:
-És de boixos anar a comprar patates, n’hi ha per bullir, per fregir, per el microones.... És molt complicat decidir-se, però finalment l’únic que s’ha de tenir en compte és el temps de cocció.
-Si no teniu passapuré us el recomano, a la botigues de productes asiàtics en podeu adquirir un per poc preu. La textura que obtindreu amb aquest aparell no té punt de comparació amb l’ús d’una forquilla.
-Podeu afegir-hi formatge rallat al mateix temps que la mantega, o quan el tingueu fet gratinar-lo al forn.

dimarts, 19 de febrer de 2013

BACALLÀ A LA MEVA MANERA


Qui talla el bacallà? I quan faig aquesta pregunta vull dir: Qui pren decisions importants per el planeta? El tòpic diu  que el món el mouen els diners i cada dia n’estic més convençuda.
Diuen els entesos -sovint  menystinguts mundialment per afirmar coses que no interessen- que el món el mouen 150 persones.  Aquesta gent són grans directius i/o accionistes d’empreses, però no només d’una empresa sinó d’unes quantes, de forma que les 50 empreses més influents del planeta tenen els mateixos directius i/o accionistes. Es tracta d’una nova classe social,  la classe corporativa global. Aquestes persones estan totes interconnectades amb llaços empresarials i  poden mantenir els seus interessos. Les empreses que dirigeixen són el que s’anomenen  corporacions globals. Són empreses transnacionals que estimen la globalització  i això fa que no siguin lleials a cap país en particular.
El que passa amb la globalització econòmica és que es perd la força de les nacions. Les fusions empresarials que traspassen fronteres fan que aquestes empreses tan grans desdibuixin una mica les lleis de les nacions. No és en va el nom de transnacionals i no internacionals.
Però aquesta classe corporativa global, que talla el bacallà, té uns padrins que protegeixen els seus interessos i que els hi permeten que la  globalització econòmica surti sempre triomfant. Aquests padrins  els coneixeu, surten  als diaris i  a les noticies, són: el FMI (Fons Monetari Internacional) i el BM (el Banc Mundial). Aquestes dues organitzacions es van crear després de la segona guerra mundial amb l’objectiu de reconstruir i desenvolupar l’economia del planeta. Grate-m’hi una mica:

-FMI: Són els banquers mundials de la crisi. Els països que en són membres (curiosament Andorra i Liechtenstein no ho són) van crear un fons de reserva per quan algun país patís algun terrabastall i necessités els diners.  El FMI deixa aquests diners en els països que els necessiten però sota les seves condicions: Han de fer reformes econòmiques severes i tornar els diners amb interessos.

-BM: Proveeixen finançament (préstecs) a països en vies de desenvolupament per a projectes per combatre la pobresa i per preservar la inversió internacional. Això ho porten a terme des de l’agricultura, l’educació, la industria i també donant diners a les ONGs, com  per exemple, Unicef.

Fins ara sembla que aquests padrins són bona gent, l’altruisme regna la seva praxis, oi? Però...
Per una banda, ja hem dit que el FMI deixa els diners  en préstec, sota les condicions de les reformes econòmiques, que òbviament afavoreixen la globalització econòmica (cosa que va molt bé a la classe corporativa global) i  elimina les particularitats culturals dels diferents països.
Per altra banda, el BM sembla del tot altruista, deixant diners als més pobres perquè es “desenvolupin”, o més ben dit, perquè es capitalitzin i entrin a dins del sistema que  regna en el món de les finances. Perjudiquen a aquests països disminuint la sobirania nacional, degradant el medi ambient, reubicant comunitats per a fer zones industrials, acabant amb els petits agricultors, imposant escoles i fent de: -Jo sé el que més et convé!
Hi ha un pacte no escrit, però públic, entre aquests dos organismes i tots dos tenen seu a Washington DC. El FMI sempre està presidit per un europeu (actualment Christine Lagarde  ja que  Dominique Strauss-Kahn va dimitir després d’un petit escàndol!) i el BM sempre està presidit per un nord-americà. Diuen que, entre bastidors, es fan reunions amb els líders corporatius europeus i nord-americans!
Objectiu: Globalització econòmica, amputació de particularitats culturals i homogeneïtzació cultural. No oblidem que l’economia és cultura i no és una activitat relegada a Wall Street, la prima de risc, o el PIB..., sinó també  la gestió de les patates de l’hort, la reciprocitat amb els veïns en temps de guerra, l’esclavitud, l’intercanvi d’interessos entre l’home i la dona durant el Pleistocè...

Quan sóc a la cuina sento que mano jo, que concreto els meus actes lliurement: pelar una ceba, fer un sofregit, escollir els estris que utilitzaré, escollir una recepta per després, no seguir-la i agafar la paella pel mànec.
Aquest és el bacallà a la meva manera, sense ningú que em manipuli, ni em  condicioni, sense padrins que m’ajudin, ni organismes que m’imposin reformes...
És ideal per: persones que volen reduir l’índex de colesterol, ja que és ric en omega 3. Nens, és ric en vitamina A i D i en fòsfor imprescindible en èpoques de creixement! A més a més, no té espines.
Absteniu-vos: hipertensos, tot i que el dessalem, sempre queda un punt de sal. Si feu dietes d’aprimament el podeu consumir a la planxa.

Ingredients
-dos lloms de bacallà dessalat
-pebrot vermell escalivat
-1 carbassó
-1 grapat de pinyons
-1 ceba
-1 pot de tomàquet triturat en conserva
-Un polsim de farina

1. Enfarinem els lloms de bacallà i els fregim. Els reservem per més tard.
2. Tallem la ceba en juliana, la sofregim en un cassola i afegim el carbassó prèviament tallat a daus.
3. Quan les verdures estan cuites hi afegim els pinyons, fins que quedin ben torrats i seguidament el tomàquet.
4. Quan el tomàquet és cuit i afegim el pebrot i el bacallà.
5. Deixem coure tot junt uns minuts més.



Dels errors també s’aprèn:
-El bacallà el podeu comprar salat i dessalar-lo vosaltres  o en forma de lloms dessalats ja siguin frescos o bé a la botiga de congelats. Varien moltes coses, tant el preu com la procedència.
-La pell del bacallà i de les verdures aporta la majoria de propietats nutricionals, no les retireu en un intent de ser més gourmets, n’estareu llençant molts nutrients!