Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris postre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris postre. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 de maig de 2014

PASTÍS DE XOCOLATA

18/05/14_Després d’un cap de setmana intens, festiu i conciliador, el diumenge a les 23:45 pm deixo caure el meu cos en posició horitzontal a dins del llit, agafo el llibre que tinc a la tauleta de nit “llegeixo” un paràgraf i ja no puc més. Certament el llibre és dolentíssim! Em desitgen feliços somnis mentre rebo una carícia als cabells, tanco els ulls, de fons sento la televisió, experts discuteixen sobre la influència de la lluna plena al cos humà, ressonen algunes paraules: licantropia, alts nivells d’adrenalina, índex de criminalitat…
Abans d’entregar-me al son, 2 pensaments:
-Tinc la planta dels peus adormida:  neuropatia “post-talons”
-No he posat el despertador!!

Fa estona que alguna cosa, pertorba el meu descans, entra llum a l’habitació tot i això continuo dormint. Envoltada en somnis estranys i sense relació: un sofà marró i alguna cosa que se’m crema a la cuina… Decideixo llevar-me, miro el despertador tota preocupada per el somni culinari… 11:51 am. Verge Santa!!! He dormit 12 hores!

Realment el meu cos necessitava repòs, necessitava somiar. Tinc la sensació que fa dues setmanes que no somio res! Em deixo caure davant de l’ordinador amb la meva tassa preferida a la mà esquerra i la rata a la dreta, i em disposo a fer recerca, òbviament vull informació nova, sorprenent i si és possible amb rigor científic. Aquí va!
  • Cada vegada que dormim somiem vàries vegades, en cas de recordar el somni al despertar únicament ho fem de l’últim somni.
  • El 60% dels somnis són situacions quotidianes repetides.
  • Durant el son, es dóna una part essencial de l’aprenentatge i la memòria. Les dendrites neuronals són capaces de  fer connexions noves i inviables durant l’estat de vigília. Per tant, mentre dormim i només llavors, emmagatzemem la informació i fem noves connexions neuronals.
  • En el somni hi ha més presència d’emocions negatives que positives, més ansietat que alegria.
  • Alguns especialistes actuals, apunten que només el 10% dels nostres somnis són de caràcter sexual, augmentant aquest percentatge només en  l’adolescència.
  • Sembla que la son és produïda, entre altres coses, per la melatonina, que és la hormona que segrega la glàndula pineal. La situació es dóna de la següent manera: amb l’ajuda dels fotoreceptors que tenim a la retina, s’envia un missatge al SNC dient que és de nit, seguidament s’avisa a la glàndula pineal que secreti melatonina. Aquesta regula el cicle circadià, que té 24 hores i gestiona moltes activitats fisiològiques en el cos humà.


No està gens malament, oi? Què ens passa als que treballem de nit? Em sembla que  la nostra melatonina para una mica boja!

Mentrestant jo continuo immersa en el que m’explica la ciència... A l’altra punta del planeta una jove de la tribu waiput, només llevar-se ha anat a la cabanya de  la tüalaüakat (l’àvia de la tribu)  i aquesta ha “interpretat “ el seu lapüt, (el  somni), algun ancestre intenta dir-li alguna cosa important que li passarà i això no s’ha de deixar perdre, és una revelació...

A l’illa de  Malàisia, una habitant del poble  senoi, cada matí es reuneix amb tota la família (òbviament no són pocs!) i aquest és el moment més important de la jornada, junts comencen el nou dia, interpretant els  somnis fins al darrer detall, un cop acabada aquesta tasca i només llavors, podran iniciar la jornada laboral.

Veiem com els somnis, i la nostra manera de viure’ls depenen de la cultura en la que els analitzem, i és que sembla que la melatonina no funciona igual per a tothom. Ja ho diuen que la cultura s’incrusta en la biologia.

Aquest pastís és un somni fet realitat! Moltes vegades somio amb menjar, possiblement perquè els somnis són repeticions de tasques quotidianes, o perquè els meus avantpassats volen que abandoni la costum de pesar-me cada matí, això sí, em sembla que puc començar a treballar sense fer un conclave amb la meva família i explicar l’entrellat dels meus somnis.


És ideal per: Matins de ressaca, esportistes, estudiants i amants de la xocolata.
Absteniu-vos: Alt contingut de greix saturat i hidrats.

Ingredients:
-400 grm. Xocolata negra (rajola)
-300 grm. de nata per cuinar
-300 grm. de llet
-1 massa de pasta de full
-4 ous
-Fruits secs trencats


1.Cobrim una plata (apte per forn) no gaire alta amb la massa de pasta de full (amb el corresponent paper de forn a sota). Punxem amb una forquilla la massa i la cobrim amb un altre paper de forn al damunt i hi posem al damunt algun recipient apte per forn. Aquest muntatge el fem perquè no ens pugi la massa. Aproximadament 150ºC uns 15 minuts a d’alt i a baix.

2.En una olla hi posem: la llet, la nata i la xocolata trencada ben petita, a foc lent perquè es desfaci.

3.Quan ja està ben desfet, retirem del fogó i anem afegim els ous un a un fins que quedi una massa homogènia.

4. Amb molta cura retirem el paper de forn de sobre de la massa i afegim la massa de xocolata.

5.Coem al forn 170ºC uns 15 minuts aproximadament.

6.En una picadora o un morter piquem els fruits secs.

7. Quan el pastis és cuit el retirem del forn i ràpidament el decorem amb els fruits secs.



Dels errors també s’aprèn:
-Jo utilitzo cassoletes de fang petites per tal que no em pugi la massa, però podeu utilitzar qualsevol altra cosa, com flameres o altres recipients.
-Es pot fer de xocolata blanca, però no oblideu que gairebé duplicareu calories.
-Jo faig servir els fruits secs que tingui per casa...
-Un cop feta és millor guardar-la a la nevera.


dissabte, 3 de maig de 2014

TIRAMISÚ FÀCIL

 La cuina on cada dia us prepareu el dinar, on escalfeu la llet i on se us cremen les torrades està plena d’històries. El mateix passa amb els aliments que guardeu al rebost o les begudes que teniu al moble bar del menjador. Fins i tot, la carta de postres del restaurant està plena de misteris per descobrir. Em jugo la pell que mil vegades demanes tiramisú, doncs a partir d’avui quan el demanis, estic segura que pensaràs en això que ara t’explicaré, jo no m’ho trec del cap.

Diu la llegenda, que el tiramisú fou inventat al S.XVII al nord d’Itàlia, expressament perquè fos degustada per el duc de Toscana Cosim III,  que era un amant de la dolçor i el bon tiberi. Aquest va fer viatjar la recepta per el país. D’aquesta manera va ser coneguda per Itàlia, com la sopa del duc, però la cosa va canviar quan arribar a Venècia, on entre cortines i sales barroques es convertir en el menjar preferit dels cortesans, per les propietats afrodisíaques. Es va posar tant de moda, que la gent abans de qualsevol trobada amorosa en feia un consum indiscriminat!

En els bordells venecians era molt típic consumir aquest dolç, i es començar a canviar l’etiqueta de “zuppa del duca” (sopa del duc),  per “tira me sù” que en italià vol dir, tirem amunt. Un nom molt suggerent, per a un client del bordell, oi? Els metres els oferien als clients abans d’anar a les habitacions, ja que els bordells d’Itàlia tenien cuiner i era on solien anar tots els soldats a distreure’s.

La versió oriental afirma que el verdader tiramisú neix a Àsia amb el nom de Tsunami-tsu, que significa remolí de passió. Sigui com sigui, la passió està inclosa en les dues versions, jo em quedo amb la italiana, i tu? Tot i no saber si és certa, em sembla d’allò més pintoresca, i el que us puc assegurar és  que amb la quantitat de greixos i hidrats de carboni que porta el tiramisú, dóna molta energia. Els efectes afrodisíacs penso que són efecte placebo, si home sí, el poder de la ment: si tu hi creus et fa efecte. I és que la ment és molt poderosa! L’altra cara de propietats les notes quan n’ingereixes en gran quantitat, ja que produeix somnolència, és a dir: “tira me giù”. Ull, doncs, amb les quantitats!

-És ideal per: Persones amb activitats frenètiques, de qualsevol tipus.
-Absteniu-vos: Diabètics, col·leccionistes de colesterol i persones d’ hipertensió desenfrenada.

Ingredients:
-500grm de mascarpone
-2 cullerades soperes de sucre
-2 rovells d’ou
-Melindros
-1 tassa de cafè de cafetera
-1 xarrup de rom
-Cacau en pols

1.En un bol batem els rovells amb el sucre.
2.Ho barregem amb el mascarpone i el xarrup de rom.
3.Mullem amb el cafè els melindros i els posem a la base d’un got o una copa de gelat.
4.A sobre hi posem el mascarpone que hem barrejat amb els rovells.
5.Espolvoregem amb cacau en pols.



Dels errors també s’aprèn:
-És la recepta més fàcil de la xarxa, a vegades no cal complicar-se!
-Aquesta recepta és per presentar el tiramisú de forma individual en got o copa, no proveu de fer-la en una plata per tallar i servir a trossos, perquè se us desmuntarà.
-L’ideal és no fer-ho amb cafè sinó amb el licor amaretto.
-En el supermercat venen melindros especials per fer tiramisú. Tot i això, prometo penjar-ne una recepta.






dissabte, 22 de març de 2014

ROSCOS

El passat cap de setmana va ser el 50è aniversari de la publicació de: Els altres catalans de Candel. Digueu-me ignorant però, potser per la meva joventut, mai no havia sentit a parlar d’aquest autor, ni d’aquesta publicació. I  resulta que el diari li han dedicat una edició especial, que es titula: Els fills dels altres catalans, recordant Candel 50 anys després. Doncs sí que deu ser important!

D’entrada és un tema que em fascina, la immigració, i em fascina encara més quan em toca de molt a prop, i quan alguns s’entesten a relacionar la immigració amb la integració. Reflexionem-ne!

Recordo com si fos ahir, una tarda ja entrada en el més de maig, quan cursava 3r d’ESO, el professor havia encetat un debat sobre la immigració, la il·legalitat, les pasteres, l’Àfrica subsahariana, els refugiats del Sàhara, els drets humans, les fronteres… L’aula era digna d’una tertúlia televisiva. Tothom hi deia la seva, de cop i volta el professor va fer un incís deixant caure una pregunta a l’aire: -Aixequeu el dit aquells que teniu els dos cognoms catalans! Tan sols dos alumnes dels 30 van aixecar el dit! Lògicament el que el professor ens volia mostrar és que estàvem errats en el concepte d’immigrant i que la majoria dels nostres avis o pares, també havien immigrat en el seu dia, a la recerca de noves possibilitats, i la mostra d’això eren els nostres cognoms!

Amb els anys, aquesta corrent ha esdevingut una nova catalanitat, i pel que he llegit al diari a alguns col·lectius catalano-conservadors els hi va caldre el llibre de Candel, per entendre que tots aquells que en el seu dia havien vingut del sud a viure i treballar a Catalunya, també eren catalans! (De fet més del 50% de la població l’any 1964 eren immigrants  procedents d’altres llocs de la península!).

Catalunya, els necessitava i no solsament això sinó que els acollia com un més de la família, a canvi tan sols que ells no visquessin aquí com una paparra (absorbint-ne tot allò positiu, sense donar res a canvi!), sinó que s’estimessin aquesta terra i aquesta cultura com si fos seva, ja que era un regal i és sabut per tothom que rebutjar un regal és de mala educació! Per això va sorgir el terme xarnego, era un insult, una etiqueta que feia referència a aquell nouvingut a Catalunya que despotricava contra la terra i contra la llengua. És cert que de desagraïts el món n’és ple i n’estic segura que també hi havia un terme per designar els catalans que no acceptaven aquests nouvinguts disposats a treballar i viure a Catalunya, em passa pel cap que són els mateixos que ara estan a favor de disparar contra les pasteres i de regular el “tràfic d’immigrants” el mot que millor designar aquestes persones és R------.

Així va néixer una nova catalanitat, una nova cultura, perquè la cultura és com l’energia que es va transformant, i crec que d’aquesta manera enriquint arreu. Per tant, els catalans conservadors i d’arrel havien d’entendre que els nouvinguts no deixarien de ballar sevillanes per posar-se a ballar sardanes, però que s’esperava d’ells un intercanvi de sabers i tot això va fer parir noves arts, com noves músiques a mig camí d’aquí i d’allà, nous menjars, i nous trets culturals en general.

Ara molts anys més tard, aquestes persones porten més anys aquí que allà, han format famílies i la majoria d’ells són avis, tot i això alguns pateixen el dol migratori crònic, aquell sentiment d’haver abandonat la seva terra, casa seva, per poder buscar-se la vida. D’altres reconeixen que la imatge que tenen del Pueblo, és tan sols un somni, una construcció mental magnificada, ja que actualment tenen més lligams familiars aquí que allà. Els fills i els nets, han nascut a Catalunya, han anat a l’escola aquí i tenen el magnífic record d’anar al Pueblo als estius, a casa de l’àvia, a passar les vacances!

Tinc la sort de tenir uns companys de feina excel·lents, en tots els sentits, ja que fins i tot porten dolços típics d’Andalusia a la feina. I va ser així com vaig provar per primera vegada, amb 29 anys (mai és tard!) els roscos fritos!
Aquesta recepta me la ha donat  la Charo, la mare d’en Felix. Moltes gràcies Charo per la recepta, les explicacions i la graciosa en sobres del tigre, que jo mai havia vist! Molt agraïda!


És ideal per: Nits de molta feina, cafè i rosco! Persones que tenen despeses calòriques importants!
Absteniu-vos: Persones amb colesterol, diabetis o tensió arterial elevada.


Ingredients:
-1 got de suc de taronja natural
-1 got de oli de gira-sol cru
-1 got de llet
-1 got se sucre
-6 ous
-6 sobres de graciosa el tigre, blanc i dels punts verds
-Farina (la que demani la massa!)
-Oli per fregir
-Sucre i canyella per decorar


1.Barregem els ous amb el sucre, el suc de taronja, la llet, l’oli, els sobres de graciosa i hi afegim un polsim de sal.
2.Anem afegint la farina a la massa, ha d’estar ben lligada però alhora queda tova.
3.Amb les mans enfarinades anem fent la forma dels roscos i fregim en abundant oli calent.
4.Amb els roscos calents els passem per sucre i canyella.


Dels errors també s’aprèn:
-Els sobres de graciosa els trobareu a molts supermercats.
-Això de la farina no és tant complicat com sembla, tan sols és anar mirant la massa i anar fent. Certament no és gaire exacte i això vol dir que els roscos no us quedaran mai igual! És el que té la cuina tradicional, el mateix passa amb l’allioli, que l’estat psicològic de la cuinera influeix molt!
-Es maco que tots els roscos quedin de la mateixa mida, però només maco, no imprescindible.

AVÍS IMPORTANT: Amb aquestes mesures surt molta quantitat, si ho preferiu ho podeu fer a la meitat!

diumenge, 16 de febrer de 2014

BOMBONS CASOLANS

Us he parlat alguna vegada de la xocolata, de la seva cara més social, dels seus beneficis corporals i fins i tot, de la flaire sexual que hi ha impresa en ella. Però no hem parlat mai de la crème de la crème de la xocolata, els bombons. Els van batejar d’aquesta manera els francesos  durant el S.XVIII. El seu nom ens recorda que són doblement bons (bombons). A l’època era una porció de xocolata mòbil, era ideal per emportar-se fora de casa, xocolata individualitzada!
Amb el temps, s’ha anat convertint en símbol d’exquisidesa social, hi penso que hi ha dos conceptes que hi van molt units: La gratitud i l’amor. Anem a despullar aquest primer.

Regalem bombons quan volen donar les gràcies a algú per haver-nos fet un favor, o per haver-nos dedicat el seu temps. Segons M. Mauss (Antropòleg) tot regal ha de ser retornat, quan algú et fa un regal estàs en deute amb ell i li has de retornar i aquest fet, el del do i el contra do com aquest antropòleg ho anomena, produeix lligam social. No obstant això, quan regalem bombons per donar les gràcies estem retornant un regal, però aquesta vegada molt especial, sol ser un regal no material: -Gràcies per  haver-me cuidat aquests dies. -Gràcies per haver estat al meu costat durant aquest moment tan complicat. És un símbol de  gratitud!

Els bombons com a símbol d’amor, molts de vosaltres penseu que això és la invenció del consumisme, per Sant Valentí o  el dia de l’aniversari de la parella  regalem bombons impulsats per el màrqueting, és possible, però de ben segur que és l’únic moment de l’any que regalem bombons a la parella. És cert que el fet que la parella et regali bombons té imprès un valor sexual important,  recordem que la xocolata conté endorfines, les encarregades de endinsar-nos en un estat absolut de benestar i plaer. Cal dir que si els bombons van acompanyats per una ampolla de vi o de cava, el missatge que la teva parella et vol donar és inequívoc!

Saltant els moments especials, els bombons són detalls de luxe i exquisidesa sinó vegeu-ne els anuncis a la televisió, oi que no ens en queda cap dubte? Però com que no tot és consumir, també els podem fer a casa aquests bombons, i convertir aquest regal en molt més únic i especial, podem posar-los en una caixeta i embolicar-los al nostre gust!
Per mi aquesta recepta forma part del que anomeno cuina d’aprofitament. Aquest bombons de la foto estan fets amb les neules que van sobrar del Nadal. Ja veieu que el toc d’exquisidesa no és res que buidi les butxaques, sinó més aviat tenir imaginació i una mica de classe. Com deia Coco Channel: El luxe no és pas el contrari de la pobresa, sinó de la vulgaritat.
Només cal tenir una mica d’imaginació perquè et sortint uns bombons fantàstics, com la meva amiga Marta que fa uns bombons exquisits d’ametlla laminada, i quan treu els cafès i la plata de bombons casolans te n’adones que estàs davant d’una amfitriona de cap a peus!

És ideal per: Nens, enamorats, estudiants i esportistes.
Absteniu-vos: Els casolans porten menys greix que els comprats, tot i això són rics en greixos i sucres. Recordeu que la xocolata negra és la menys greixosa.

Ingredients:

-1 rajola de xocolata negra de cobertura.
-Neules triturades, ametlles laminades, arròs inflat, avellanes…

1.Desfem la rajola de xocolata negra al microones o al bany maria.
2.Afegim l’ingredient escollit, i remenem.
3.Amb una cullera de postra agafem la barreja i anem fent muntanyes separades  a sobre d’una plata folrada amb paper de forn.
4.Deixem reposar entre una i dues hores a la nevera.


Dels errors també s’aprèn:
-Podem fer-ho amb xocolata negra, blanca o barrejada.
-Aprofiteu allò que teniu pel rebost que ja no us ve de gust, aquelles galetes que no us van agradar o les neules que van sobrar de Nadal…
-Jo utilitzo xocolata de cobertura, crec que és la que queda millor, però de fet en podeu utilitzar qualsevol.


divendres, 1 de novembre de 2013

PASTIS DE CASTANYA

Una dona gran, però d’edat imprecisa té amples mesures, però hom no sap si pròpies o degudes a les capes de roba que l’embolcallen. Equipada amb faldilles llargues, mocador de farcell cobrint l’esquena, cap tapat que fa invisible el cabell,  mans cobertes amb guants però amb els dits a l’aire lliure i una forta ferum a llenya i a quelcom torrat. Resistència tèrmica altíssima, capaç d’agafar les castanyes roents amb els dits nus i  sense cremar-se. Aspecte seriós, privat sempre del somriure i de qualsevol deix d’apropament social. Li ronda per els seus peus un gat de carrer, prim i àgil, probablement negre com una castanya torrada. Aparegué al segle XVIII en els nostres carrers i places i sembla que s’hi ha quedat. Retorna tots els octubres; ella i els seus atuells. Foc, paella castanyera, gat, paperina de paper diari, guants retallats i olor inconfusible.

És un personatge que sempre m’ha fascinat, per no dir que m’ha fet certa basarda i crec que és digna d’un programa de Cuarto Milenio. Rieu del truc o tracte, de la carbassa endimoniada i de la nits dels morts, i pareu atenció de la dona que us ven les castanyes!

Molts ens hi hem disfressat i hem cantat la cançó d’en marrameu (el gat més mal parat  per una castanya que hi ha hagut a la història!). Lluny queden ja aquelles tardors d’infància, quan a tot ens entusiasmava: una castanyada, una disfressa de pànic i un moniato a la brasa, i aquella visita sòbria al cementiri que feia que per un cop a l’any, tu un nen feliç i presumptament immortal prenguessis consciència de la caducitat d’aquell fet, cosa que et deixava pertorbat per uns dies.

Ara en aquestes festes hi trobem uns dies de calma, si tot va bé de descans, de dinars familiars, de panellets i d’activitats amb els menuts de la casa.

Ja teniu la recepta dels panellets de l’any passat, aquest any m’he animat amb les castanyes, i he fet un pastis de castanyes. És una recepta entretinguda així que mentre m’escaldava la punta dels dits pelant castanyes calentes, he reflexionat sobre la castanyera… És el que té  cuinar sola, tens temps de reflexionar i ordenar pensaments.

És ideal per: Nens, fàcil de fer i entretingut.
Absteniu-vos: Diabètics, alt contingut en sucre i hidrats.

Ingredients:
-500grams de castanyes.
-150grams de sucre.
-125grams de mantega.
-3 ous.

1.Bullim les castanyes 45 minuts. Un cop cuites i fredes les pelem i les esmicolem amb     l’ajuda de un morter o la batedora.
2.Afegim el sucre i la mantega fosa prèviament.
3.Afegim els rovells de l’ou.
4.Incorporem les clares prèviament muntades al punt de neu.
5.Coem a 180ºC al forn connectat de baix durant aproximadament 1 hora.



Dels errors també s’aprèn:
-Cal paciència per pelar castanyes.
-És més fàcil muntar les clares si afegiu una mica de sal.

dijous, 26 de setembre de 2013

MANGO AMB XOCOLATA BLANCA I FESTUCS

La setmana passada vaig ser víctima del que jo anomeno, obrir els ulls.
Aquest fenomen es dóna quan des que un mateix té ús de raó, es manté ferm en una creença; en un dogma inamovible del credo personal i, de sobte, un dia tot això s’ensorra i has de reconstruir-ho de nou, però amb unes peces noves que abans no tenies!

Deixeu-me que m’expliqui una mica millor perquè de vegades és difícil trobar les paraules per descriure els pensaments. En aquests casos un exemple val més que mil paraules.

Els que em coneixeu sabeu la importància que tenen per mi els aliments, la cuina, i el menjar en general. Els que no, és obvi que una infermera que  té  un blog de cuina i antropologia és una amant del bon menjar.  Així que intento menjar de tot i en general sa. Consumeixo fruita i verdura, no oblido els meus làctics diaris, procuro menjar carn sovint i lluito contra la meva mandra per menjar peix. Tot i això, sóc persona, menjo pizza congelada quan toca i m&m’s quan les hormones m’ho demanen!

Sovintísim recordo la meva professora de nutrició i dietètica de la carrera, intento mantenir-me al dia des de la infermeria i també des de la vessant més cultural i social de l’alimentació. Per això continuo llegint tot el que puc sobre alimentació i nutrició, i sempre descobreixo quelcom nou que no sabia.

La setmana passada, després d’acabar el meu  llibre sobre alimentació i de començar el curs de alimentació i salut, vaig OBRIR ELS ULLS! Vaig fer una sinapsi neuronal nova, la meva dieta estava faltada d’un aliment molt nutritiu que personalment m’encanta però que no menjava amb prou quantitat: els fruits secs.

Vivia pensant que la seva aportació calòrica era desmesurada, que era complicat comprar-los torrats ja que gairebé sempre els trobava fregits i salats, així que reprimia les meves ganes de fruits secs i em conformava en menjar unes 4 nous setmanals a l’amanida, privant-me de festucs, avellanes, ametlles i altres perles. Però vaig obrir els ulls quan en una mateixa setmana des de llocs diferents el meu cervell, amb els seus dogmes, va ser bombardejat amb l’afirmació contrària.

Els fruits secs són saníssims, insubstituïbles per qualsevol altre aliment, són un pilar de la dieta, amb un còmput calòric moderat si se’n menja un grapat al dia.  Són un aliment perfecte per berenar, juntament amb un quadradet de xocolata negra i un plàtan, ideals per fer aquell mos a mig matí que t’ajuda a no devorar el dinar com un homo erectus, o per fer que el teu iogurt natural tingui millor presència. Adient per persones amants de l’esport, per cert, us convido a abandonar les barretes conglomerades de cereals amb proteïnes. Sempre m’he preguntat si les proteïnes d’aquestes barretes venen de la carn, del peix, dels ous o dels làctics. Hi han triturat un bistec? O potser una sèpia? Proteïnes de l’ou o un iogurt en pols? Ah no, perdoneu, són proteïnes sintetitzades en un laboratori de l’altra punta del planeta!

Pels que encara no estigueu convençuts, us donaré més raons: un grapat  de fruita seca al dia redueix el colesterol dolent (LDL) i n’augmenta el bo (HDL),  gràcies al contingut de greixos monoinsaturats, (que són els greixos de la bona fama, els de l’oli d’oliva)  i de greixos poliinsaturats (els omega 3, també presents en el peix). A més a més, contenen fibra, que no cal que us n’expliqui les glòries i miracles, vitamina E que regula el nivell d’antioxidants per tant ens prevé  de l’envelliment cel·lular i per últim són font de magnesi que millora l’aprenentatge i la memòria.
.
No totes les fruites seques aporten la mateixa proporció de nutrients, per això és positiu fer-ne un còctel.  Els fruits secs no engreixen si se’n menja un grapat  com a un aliment i no com a un suplement. Persones que patiu diabetis o hipertensió cal vigilar les companyies, ull amb la típica grana de capellà o amb els còctels de fruits secs del supermercat. Però un grapat de fruits secs ( uns 30 grams) torrats i sense salar, són bons per tots!

He barrejat dues receptes una de Ferran Adrià i l’altre de Mireia Carbó, tot i que combina fruita seca i fresca porta greixos saturats, teniu l’opció de adaptar-la i fer-la light o de fer-ne un consum moderat, crec que és més sana que algunes postres que ens ofereixen al supermercat. Què me’n dieu?


Ingredients:
-Mango madur
-Festucs
-Iogurt natural
-Rajola de xocolata blanca.
-Mantega

1.Pelem el mango, el tallem en forma de grills i tirem un polsim de pebre.
2.Escalfem una nou de mantega en una paella i coem el mango.
3.Fonem la xocolata blanca al bany maria o al microones i la barregem amb el iogurt, fins  que quedi una textura salsa.
4.En un plat disposem el mango i el reguem amb la salsa de xocolata blanca i iogurt.
5.Decorem el plat amb festucs.





Dels errors també s’aprèn:
-Si canviem el iogurt natural per un desnatat i la xocolata per una sense sucre, minvaran molt les calories del plat.
-Els mangos bons són els cars, ho sento però és així! Són els que maduren a l’arbre i venen amb avió des d’Amèrica del sud. Els més econòmics són els que venen amb vaixell, com que el trajecte és més llarg, els agafen verds de l’arbre i maduren pel  camí, això fa que no siguin tan dolços.
Esporàdicament, en trobareu de la península estan força bé i no tenen tants km.

dimecres, 12 de juny de 2013

BROQUETES DE FRUITA

Darrerament ha aparegut als carrers de Blanes un nou artefacte, unes columnes de color groc amb un aparell instal·lat al vell mig amb la paraula: desfibril·lador i una mica més avall una frase digna d’un subtítol de pel·lícula d’acció:  Territori cardioprotegit.

Quan vaig veure aparèixer aquest aparells a la meva ciutat se’m va dibuixar un somriure, salvada per la campana, en aquest cas per un DEA!: desfibril·lador extern automàtic. Potser pensareu que estic una mica sonada, que no n’hi ha per tant, que sóc mal pensada i catastrofista, però no us desitjo ni a vosaltres ni a la “víctima” presenciar el que els professionals sanitaris anomenem una “aturada” a peu de carrer, resulta molt desagradable i angoixant. Estic segura que molts de vosaltres la situació us vindria una mica gran, a mi, tot i ser del gremi, sempre m’impressiona i fins que no veig venir els companys del SEM no em quedo tranquila. És cert que sóc infermera però desproveïda de tot material només sóc una ciutadana amb uns certs coneixements i amb poques eines per actuar. Ara que han aparegut aquests aparells crec que tots podem estar més relaxats, i dic tots, no pensis que tu, anònim/a ciutadà/na de Blanes, no podràs utilitzar-los o no en sabràs, si has aconseguit utilitzar un smartphone, un ordinador o programar el DVD de casa teva,  el DEA és un joguina per tu! Així que no vull perdre més temps i vull que et vegis capaç de fer-lo funcionar. Aquests són els passos a seguir:

1.Avalueu  l’estat de consciència de la persona:
           
-Parla?
 -: Això significa que respira, però no l’abandoneu tota situació és susceptible d’empitjorar, truqueu al 112* i manteniu l’estat d’acompanyament i revaluació.
-NO: -Respira?

-SI: no l’abandoneu tota situació és susceptible d’empitjorar,                                            truqueu al 112* i manteniu l’estat d’acompanyament i revaluació.
-NO: Anem directes al pas 2.

2.Demanem ajuda a algun vianant per tal que vagi a buscar el desfibril·lador més pròxim mentre truquem al 112.*

3.Dessenganxem el desfibril·lador de la columna amb decisió i el portem ràpidament al costat de la víctima.**

4.Destapem el desfibril·lador i s’activa una locució, seguim les instruccions que ens diu l’aparell.

5.En arribar el SEM, els expliquem les tasques que hem realitzat i ens quedem en un segon pla.


*Quan truquem al 112 cal ser concrets amb:
-El lloc on ens trobem: el carrer i número o  lloc públic: pavelló, escola, gimnàs...
-L’estat de la persona: està conscient? Tenim el desfibril·lador a prop? Convulsions? Ferides?...

**Quan el retirem s’activa una alarma a la centraleta que sap en tot moment on s’ha utilitzat l’aparell i ens permet comunicar-nos amb el SEM, en cas de no disposar de mòbil. La columna emet un soroll agut, és normal.


Una imatge val més que mil paraules!

En cas que la persona estigui conscient cal  acompanyar-la en tot moment, feu-li saber el que li ha passat, que heu trucat una ambulància que arribarà en breu, el vostre nom i que no us separareu d’ell/a fins que no arribi l’equip mèdic. Sembla un detall sense importància, però no ho és, s’ha comprovat que quan una persona coneix les circumstàncies i està acompanyada, està molt més relaxada i això també contribueix d’alguna manera en el benestar corporal.

Us proposo un menjar cardioprotector: LA FRUITA. És una postra ideal per quan tingueu convidats, no sempre s’ha de menjar nata,  pasta de full, lioneses o braç de gitano. Unes broquetes de fruita poden ser una postra digne de diumenge!

És ideal per: Tothom!
Absteniu-vos: Ningú!

Ingredients:
-Maduixa
-Kiwi
-Taronja
-Pinya
-Plàtan
-Síndria
-Llimona

1.Rentem i tallem la fruita al gust. La reguem amb suc de mitja llimona, per tal que no se’ns rovelli.
2.Punxem la fruita a la broqueta amb gràcia.


Dels errors també s’aprèn:
-Cal compensar les fruites laxants amb les astringents si no volem patir quan visitem el Sr. Roca.
-Podeu decorar amb iogurt desnatat o amb xocolata negra desfeta.




dijous, 11 d’abril de 2013

PASTÍS DE FORMATGE RÀPID


Voleu venir a fer un tomb pel mercat?

Un home d’espatlles amples camina per la plaça del mercat tot pensatiu. De cop i volta aixeca un braç i barra el pas a un senyor que tragina una caixa d’olives, amb la mirada fixada en els seus ulls anuncia: -tot el que contemples amb els teus sentits no és l’autèntica realitat, sinó una mera còpia del món ideal! L’home se’l mira, baixa el cap i continua caminant mentre carrega les olives. Davant seu una senyora crida a un nen que fuig cames ajudeu-me amb una llimona a la mà, un petit furt d’infància, que amb el temps es convertirà en un delicte digne de judici. Mentre el nen corre salta per damunt d’un triangle dibuixat al terra. 

Hi ha un grup d’homes. Un d’ells té un guix a la mà i ha dibuixat un triangle al terra, aixeca la mirada i amb contundència afirma: -existeix una relació entre els catets d’aquest triangle! La resta l’observen pensatius, no poden contestar perquè en aquell mateix moment fa acte de presència un membre del govern anunciant una nova llei que en breu entrarà en vigor, lògicament, és resultat d’una decisió totalment democràtica. En aquest moment històric, la democràcia és un fet, no un somni. 

 El sol crema, però si alcem el rostre i parem atenció, podem sentir la brisa del mar Mediterrani. És estiu  i el blanc i el blau són els dos colors que tenyeixen el mercat.

-Un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu!, enuncia un ancià. Aparentment parla sol i a la ciutat el coneixen amb el nom de l’Obscur. És un pensador d’idees estranyes, però bona fe. Ara mateix va de camí a la taverna a fer uns vinets. De sobte sent una estranya pudor a cremat  i reconeix perfectament aquesta olor, és la ferum que desprèn el llantió del seu amic: -bona tarda tingui mestre! Em dirigeixo a la taverna a fer un traguet, vol venir?  L’amic, que camina corbat, aixeca la vista decanta el llantió  i enuncia: -no, i vos anireu millor que tornareu!

En un banc, una ploma es mou sobre un paper que vol marxar amb el vent. La mà que la dirigeix  és la d’un home, escriptor de grans històries, el seu pròxim best seller és titularà: la Illíada.

A un costat del mercat hi ha una frenètica discussió entre dos homes que s’asseuen en un banc, si ens apropem ens envairà la perplexitat. Es tracta d’ un diàleg de qualitat, un ús del llenguatge acurat i clar. Una oratòria digne d’un pensador. Un d’ells és l’home que hem vist abans, el que deia que els sentits només són capaços d’inundar-nos d’ ombres, de còpies imperfectes de l’autèntica realitat. Insisteix en el discurs i tragina un llibre a la mà que es titula: Timeu. Diu que la veritat, les coses reals habiten en el món de les idees i que només a través de la purificació de l’ànima hi podrem arribar... El seu interlocutor no pensa de la mateixa manera i mentre parla assenyala amb el dit un llibre que porta sota el braç: Ètica. Afirma que tot el que veiem és el món real i aquesta és l’única realitat, el món físic en constant transformació. Realment són mestre i deixeble. L’Acadèmia que dirigeix el primer és una de les més prestigioses del moment, els seus alumnes  hi estudien arts i matemàtiques. 

Però lluny, a l’altra banda del país, en una petita illa s’hi celebren els jocs olímpics. Tota una festa, no només esportiva, sinó una afirmació de la cultura, una tradició que es repeteix de forma periòdica i que lògicament gaudeix d’una  vessant  gastronòmica. Enguany s’ha decidit donar als atletes un aliment energètic per després de les proves. És una novetat en l’alimentació i es creu que a partir d’ara i amb la promoció dels Jocs Olímpics, pot convertir-se en una tradició en aquestes contrades. És un aliment ric en proteïnes, sals i greixos i de fàcil elaboració: pastís de formatge!


Us ha agradat el tomb virtual? Ha sigut ben entretingut. És el preu de passejar per l’antiga Grècia: l’Àgora d’Atenes és un bullici d’opinions i d’idees, un escenari amb la paraula de protagonista.  Ressonen veus que si ets capaç d’escoltar no et deixen mai indiferent...
Només em queda fer-vos les presentacions oficials i posar noms a aquests filòsofs o amants de la saviesa. Per ordre d’aparició són:
-L’home de les espatlles amples és PLATÓ.
-Els homes del triangle són: PITÀGORAS i els alumnes de l’escola pitagòrica.
-L’obscur és HERÀCLIT
-L’home del llantió és DIÒGENES
-L’escriptor és HOMER
-Els homes del banc són PLATÓ i ARISTÒTIL
L’illa que acull els Jocs Olímpics és Olímpia i l’home encarregat de les dietes dels atletes és Marcus Porcius.

Després d’aquest tastet virtual de la història del pensament que hem adaptat a la nostra manera però fidels a la veritat, una pregunta m’assetja: per què no ens atrevim amb allò que desconeixem? Sovint ens fem una pel•lícula pensant que hi ha coses inabastables, impossibles per nosaltres i ni tan sols fem el primer pas! La filosofia no és difícil tan sols és complexa, però mai inaccessible. Hem de trobar aquell punt sòlid, fixar-nos una meta que pugem aconseguir i, a partir d’aquí avançar-hi, és a dir, no cal digerir de cop la Crítica de la raó pura de Kant, probablement abandonarem a la primera pàgina o després del pròleg, però, i si obrim un dels diàlegs de Plató per ensumar-hi quelcom de familiar?
  
La filosofia n’és tan sols un exemple, certament, una activitat intel•lectual. Has provat de fer punt? De muntar una coreografia per un ball? De fer una marató? De matricular-te en aquell curs que et permetrà fer la carrera dels teus somnis?... Segur que si comences per allò més assequible, a poc a poc, ho aconseguiràs, només et cal constància i dedicació!

La primera recepta que vaig veure de pastís de formatge em va semblar  inabastable per les meves mans novelles en cuina, però ben aviat vaig trobar-ne una de més fàcil i tan sols hi calien les ganes perquè em sortís bé. Ara ja em ronda pel cap un pastís de formatge de “high level”.
Aquesta recepta la faig pensant en el corrector d’aquest blog  (no signa les entrades però la seva feina és molt important!). En el meu filòsof de capçalera, en la persona que em fa sentir que res és inabastable per mi... Moltes gràcies,Toni!

És ideal per: Altament energètic per tant, esportistes, nens i persones amb carència de proteïnes és un postre ideal.
Absteniu-vos: diabètics, hipertensos i persones que patiu colesterol alt.

Ingredients
-1 terrina de formatge en crema estil philadelphia
-3 iogurts
-3ous
-4 cullerades de farina de blat (tipus maizena)
-7 cullerades de sucre

1.Barregem tots els ingredients amb una cullera o amb l’ajuda d’una batedora elèctrica.
2.Dipositem la massa en un motlle i coem al forn a 180ºC a baix durant 1 hora aproximadament.



Dels errors també s’aprèn:
-Cal enfarinar prèviament el motlle amb mantega i farina, per tal que no s’enganxi la massa i un cop fred, desemmotllar-ho sigui fàcil.
-No obrim el forn de forma repetida. Quan passin 40 minuts punxem el pastís amb un escuradents per comprovar la cocció. Quan és cuit l’escuradents surt net.
-És un pastís de nevera.

dilluns, 25 de març de 2013

BUNYOLS DE VENT


Ja hi som!

Fa dos dies us anunciava la proximitat de la Setmana Santa, quan en el post de Dijous Gras parlàvem de la Vella Quaresma, recordeu aquella dona de set potes que durant la Quaresma anava perdent paulatinament les potes a mesura que s’apropava la Setmana Santa. Ara ja va en cadira de rodes, no té extremitats per desplaçar-se.

Com gairebé tots els rituals es van modificant a poc a poc, i la gent ja no pregunta          -quan és Diumenge de Rams?, sinó –quan és la Palma? Ja no pregunten per Diumenge de Resurrecció sinó per la Mona! I Això és el més normal, vull dir, que les festes populars (ja siguin religioses o paganes) van modificant-se i adaptant-se als nous temps, la cultura està viva no és un fet estàtic, per tant, s’espera que vagi canviant.

Es diu que la Quaresma és aquest període que va des de Dimecres de Cendra fins a Diumenge de Resurrecció (aquest any del dia 7 fins el dia 31de març) l’última setmana és Setmana Santa. Cada any es modifiquen les dates ja que és una temporització diferent a la que segueix el  nostre calendari gregorià,  el calendari cristià es bassa en les llunes.

La Setmana Santa per els cristians és temps de reclusió i d’abstinència. Hi ha un dia que em té amarada des de petita, quan feia religió a l’escola i els dimecres anava a catecisme, és Divendres Sant, el dia que van crucificar Crist. El simbolisme que envolta aquesta data és molt curiosa. És un dia de dol absolut i actes com: menjar carn, netejar la casa, anar a treballar, mostrar amor en públic, menjar un pastís o tortell, beure alcohol, anar de vacances, jugar a la play, connectar-se a facebook o realitzar qualsevol acte lúdic  són considerats del tot desencertats, dignes de l’etiqueta: pecat.  

Però que és un pecat? És tot aquell acte que transgredeix una norma. Una norma és una regla que ens indica com hem d’actuar. En el cas de la norma moral, aquesta regla és autoimposada per la persona i si no la complim neix el remordiment o sentiment de culpa. En el cas de la norma religiosa, és l’evangeli o  la paraula de Crist que marquen els nostres actes, i en cas de no complir-ho ens veiem immersos en la consciencia del pecat, que es pot purgar amb la confessió i el perdó de Crist. Pels creients, les normes morals s’identifiquen amb les religioses. La moral del creient és la moral religiosa, etimològicament, relligada a un sistema de doctrines i creences.

I ara fem la següent reflexió: la norma religiosa diu que Divendres Sant no es poden  menjar tortells ni dolços, però per evitar pecar, des d’un punt de vista creient, es va inventar el bunyol. El bunyol no és res més que un dolç de forma lletja, que escapa de tots els adjectius que mereix un dolç destinat a una celebració. Així les monges dels convents es permetien menjar un dolç aquest dia de l’any, fins i tot, quan les seves normes religioses prohibien de totes totes fer cap excés i d’aquesta manera no cometien pecat. Aquesta enganyifa, al cap i a la fi, anava destinada a esquivar la norma religiosa, però, que potser no la trobaven prou important? Quina immoralitat! És una mica bunyol, oi? Però feta la llei, feta la trampa, i mentre tinguin la consciència tranquil•la, podem jugar a la doble moral!

Us recomano compartir la tasca de fer bunyols. És genial cuinar entre dos. Un dels actes més socials que existeix! 

És ideal per: Persones que necessiteu molta energia, estudiants, esportistes i  treballadors nats! 

Absteniu-vos: Aquells a qui les vostres normes morals no us permetin menjar fregits. Els lactòfobs, utilitzeu la vostra llet!


Ingredients:
-125grm. de farina
-80grm. de mantega
-250cl. de llet
-2 cullerades de sucre fi
-3 ous
-1 pessic de sal
-2 cullerades d’anís dolç
-Ratlladura d’una llimona
-1 culleradeta de llevat en pols
-Oli de gira-sol
-Sucre


1.En una cassola escalfem la llet, la mantega, el sucre,  la sal, la ratlladura de llimona i l’anís.     
2.Quan comenci a bullir hi afegim la farina i el llevat, i remenem fins que la massa se’ns desenganxi de la cassola.
3.Retirem del foc i deixem reposar la massa durant trenta minuts.
4.Afegim els ous d’un en un.
5.Amb l’ajuda de dues culleres fem boletes i les fregim amb l’oli ben calent.
6.Quan els bunyols són calents els empolsinem  amb sucre.


Dels errors també s’aprèn:
-Un bunyol de vent és lleig, és a dir que no patiu per la forma.
-Fregir-los sempre en oli molt calent i una paella més aviat fonda que els cobreixi (jo vaig utilitzar la wok!). Els bunyols es giren sols quan són cuits, és tot un espectacle!
-Han de quedar molt ennegrits de fora, sinó de dintre quedaran crus. 

dimarts, 12 de febrer de 2013

GALETES DE COCO


Diuen que les primeres paraules que articula un nadó, nascut a qualsevol part del món, són les que repeteixen la mateixa síl·laba: mama, papa, pipi, caca, gaga, tata, tete, coco… Sembla que això passa per un patró cerebral de repetició que utilitzem al desenvolupar el llenguatge i que per tant, aquest és el mateix en tots els homo sapiens sapiens, siguin catalans, xinesos o nigerians.

No és casual que el fet de donar-se un cop s’articuli amb la paraula coco, quan els infants comencen a bipedestar i deambular, no tenen desenvolupat el llenguatge. En un intent de comunicació simple la mare somriu diu: -Un coco fill no passa res!, i li fa una carícia al cap, que segurament col·lecciona vàries trompades en un mateix dia. És així com aprenem, assaig-error.

Però coco no només és aquell cop fortuït, durant la deambulació primerenca d’un nadó coco també és un fruita a la qual l’any 1500 uns colonitzadors que intentaven dominar el “nou món” li van posar aquest nom per la suposada semblança amb el coco fantasma. Era pelut, dur i tenia tres marques que figuraven d’ ulls i nas, és el que aquells homes havien imaginat de petits!

El coco era aquell personatge que, si no et portaves bé  o no t’adormies en l’instant que els pares desitjaven, venia i se’t menjava. Són històries folklòriques, és a dir, típiques d’una cultura determinada, tradicionals. En aquest cas típica dels pobles hispans,  els adults l’explicaven als petits com a eina de “domini”, així els infants espaordits per si el coco se’ls menjava anaven adormir aviat, escuraven el plat, feien els deures… Diuen les males llengües, que la llegenda fou inventada per les mares, que tenien una vida extramatrimonial molt atrafegada i que el coco, en realitat, era l’amant de torn. Ja els hi val! Avui en dia, pocs pares són capaços d’amenaçar als fill amb un cas d’antropofàgia infantil. (Deixeu-me que ho asseguri amb la boca petita!)

Però  l’essència d’aquest personatge està en les històries de caps tallats dels celtes, semblantment que la carbassa de Halloween. És un història molt típica de Galicia, Portugal i també del continent sud-americà, on amb la colonització espanyola es van importar (o imposar) alguns trets culturals dels nouvinguts en els natius. A Xile, per exemple, l’anomenen cuco, i no fa pas gaire l’alcalde d’una petita ciutat, li digué en una periodista que se l’enduria el cuco ja que no feia preguntes gaire simpàtiques...

Haig de dir, que aquest no era el protagonista dels meus malsons infantils, jo patia més per l’home del sac, que no sabia exactament si el sac el portava a l’esquena penjat, o formava part del seu cos, com ara un cangur. Fos com fos, el dubte encara em generava més por! I això mateix és el que passa amb el coco, que cap nen sap exactament que és, ni com és i com ja sabem la imaginació d’un infant no té límits i el dubte és l’enemic de qualsevol nit.

Avui us proposo un berenar amb coco, per celebrar que ja som adults i que ja no cal que tinguem malsons amb el coco, els podem tenir amb l’euro, els polítics, la feina, el conflicte a l’Àfrica del nord, les diferències de gènere, l’atur, l’últim capítol de Lost, les comissions bancàries, els texans que ja no em corden, la factura de l’assegurança del cotxe, les zones blaves de Blanes,  la rentadora que s’espatlla, les noies de l’”envàs on vas”...,  però amb el coco, no!

És ideal per: El coco rallat és una fruita dessecada i per tant una altra manera de menjar fruita. Té un alt contingut en fibra, en magnesi, en potassi i en calci. Hi ha alguns estudis que assenyalen que el coco activa la circulació sanguínia arterial per el seu alt contingut de potassi per tant, seria molt beneficiós per hipertensos.

Absteniu-vos: Detractors del coco. Hi ha un grup de persones que no el tolera, el mateix passa amb la menta. (M’apunto fer una entrada al blog sobre això!). Diabètics i persones que voleu perdre pes no ho tasteu.


Ingredients
-45grm. de clara d’ou
-85grm. de sucre de llustre (sucre fi)
-85grm. de mantega
-50grm.de coco ratllat
-55grm. de farina


1. Muntem les clares a punt de neu i les reservem.
2. Barregem el sucre amb la mantega fins que obtenim una massa uniforme.
3. Incorporem a la mantega amb el sucre el coco rallat i la farina.
4. Barregem les clares a punt de neu amb la resta dels ingredients.
5. Disposem paper de forn en una plata i amb una cullera fem pilonets de massa separats entre ells, fornejem a 180ºC a d’alt i a baix.



Dels errors també s’aprèn:
-Quan fem postres és molt important les mesures, si són 45 grams és així, és imprescindible que  ho respectem. Només les àvies poden fer un pa de pessic a ull i que els hi quedi perfecte, és el que té la vellesa: riquíssima experiència!
-Si no teniu sucre fi  podeu fer-lo amb la picadora.
-Per muntar les clares a punt de neu és més fàcil s’hi afegiu un polsim de sal, munten més ràpid.
-Utilitzeu mantega i no margarina.