Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salat. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de setembre de 2015

COCA DE FIGUES I FORMATGE

No puc parar de buscar-ne i el millor de tot és que en trobo! El nostre voltant és ple d’oxímorons, podríem dir que el món és un oxímoron!

Es tracta d’una figura retòrica que consisteix en unir un adjectiu i un substantiu que es contradiguin. És una afirmació impossible, una contradicció intencional, una inversió de la realitat que s’utilitza per despertar l’atenció del lector mitjançant, en molts casos, el sarcasme. Molts d’ells són subtils, perspicaços  i  demostren la intel·ligència lingüística de l’escriptor.

La paraula oxímoron és un oxímoron, m’explico: Oxus significa savi, agut i Môros significa neci, obtús. La figura retòrica oposada és el pleonasme, l’ús de la redundància entre termes: pujar a d’alt, veure amb els meus ulls…
L’oxímoron el vaig conèixer  en una pel·lícula, tot i que de ben segur que a l’escola m’ho deurien haver explicat, però per economia mental ho deuria haver desterrat  totalment i ni tan sols recordava haver-ho sentit ni pronunciat mai: “oxímoron”.

Quan afirmo que el món és un oxímoron, ho faig en el benentès que deformo el concepte de figura retòrica i l’extrapolo a altres dimensions. Perquè d’ençà que el conec m’adono que hi ha moltes contradiccions aparentment sense sentit que ens envolten, persones, actes, normatives, que són oxímorons en elles mateixes. Tan sols es tracta de dirigir la mirada i qüestionar-se les coses. Això sí, permeteu-me un petit entrenament. Aquí va:

-Caos organitzat/ Foc gelat/ Realitat virtual/ Desacord unànime/ Principi del fi/ Plaer espantós/ Mort vivent/ Rentat en sec/ Quasi segur/ Lletja bellesa/ Senzillesa bromadora/ Imitació genuïna/ Inexpert veterà/ Creixement negatiu. ….

Ja ho veieu, això és un ‘Mai acabar’!
I llavors, vas una mica més enllà, mires el teu voltant i t’adones que et ‘trobes perdut  perquè el món s’organitza (oximonorògicament):

Guerra santa/ Polític honrat/  Banca ètica/ Integrista moderat/ Monarquia moderna/ Capitalisme democràtic/ Utopia realitzable/  Inversió segura….

És ‘seriosament divertit’ i no els busques senzillament els trobes. És una ‘fàcil dificultat’. Fins i tot a la cuina:

Amanida sense amanir/ Donut light/ Vegetal de pollastre/ Salsa agredolça/ Cervesa sense alcohol/ Gel sec/ Mitja porció/ Aprimar-se menjant...

Així l’'única opció’ que tinc és passar-vos la recepta del que crec que és un oxímoron en ella mateix, una ‘salada dolçor’.

És ideal per: Persones a qui els agraden els contrastos dolç i salat.
Absteniu-vos: Persones que seguiu una dieta per aprimar-vos o teniu colesterol, podeu substituir alguns dels ingredients.

Ingredients:
1 Fulla de pasta de full
4 figues fresques
1 formatget de rul·lo de cabra
Pinyons
Bacó o pernil salat

1.  Pelem les figues i les tallem a quarts.
2.Estenem la massa i repartim al damunt les figues, els pinyons, el bacó i el formatge de cabra esmicolat.
3.Posem al forn a d’alt i a baix a 180ºC, i coem al gust.



Dels errors també s’aprèn:

-Si canviem el bacó per el pernil salat i el formatge de cabra per un baix en greixos estem reduint greixos, però també gust.

-Santa paciència per pelar les figues, si són verdes o fredes de la nevera us facilitarà la feina.


-M’agrada culminar la feina amb crema balsàmica de mòdena.

divendres, 4 de setembre de 2015

SALMÓ AMB MANGO

No! No va per aquí, no m’he oblidat del blog ni molt menys de vosaltres, estimats folowers! Senzillament he gaudit d’un inesperat i deliciós punt i apart, un recés, un ja m’hi tornaré a posar, un vull cuinar sense paper i bolígraf, com i quan vulgui. Gaudir d’experimentar i  d’espifiar-la sense patiments de repetir receptes i no fer esperar els meus comensals a taula fent el respectiu pla sagital per extreu la millor instantània per el blog, sabent que dels 4 plans i 20 dispars, finalment alguna d’aquelles imatges serà la que representi millor aquella recepta, aquella entrada  del meu blog.

Sou molts els que aquest any m’heu preguntat per les cassoles, fent-me sentir aquell regust agredolç de saber que hi ha gent que et segueix  però que tu en aquests moments estàs per altres coses, en altres empreses, com per exemple dedicar temps als que et necessiten i són sempre al teu costat o  convertir-te en una adicta al instagram i construir el teu  propi hashtag  i pujar una fotografia cada dia. Una manera com una altra de ser conscient de cada dia, de cada instant del teus 30 anys, tempus fugit,  i hem de gaudir-lo al màxim! Ja ho diuen: no col·leccionis objectes, col·lecciona moments de felicitat!

Com us deia, un recés totalment  inesperat, senzillament un dia m’adono que ja fa més d’un mes que no trobo el moment de seure davant de l’ordinador, obrir el Word i deixar-me endur, mentre obro l’aixeta mental d’allò que ser, allò que crec i allò que cada dia, amb l’excusa del blog, m’obligo a aprendre de nou  (i creieu-me que per a mi aquesta és la millor part, continuar i intel·lectualment activa!) i essent conscient d’aquesta desídia que m’ha fagocitat sense remei  em dic  que algun dia m’hi reenganxaré, però que ara gaudeixo del moment, treballo, llegeixo tot el que puc, normalment per sobre de les meves possibilitats i em dedico a immortalitzar instants de felicitat sota el paraigües de #mmontest30anys.

Així que torno amb ganes, molt motivada a seguir aquest projecte, a  gaudir-lo i a continuar aprenent coses a la cuina i a la taula. Espero que continueu trobant el que busqueu quan entreu a +QC  i que sigueu crítics amb els continguts i amb les receptes. No tinc intenció de rentar la cara aquest blog, em continua fascinant el format del projecte que un bon dia vaig començar, per tant reitero la intenció de seguir endavant de moment amb el mateix davantal, fins a nova ordre!

Us deixo un maridatge molt capritxós, dolç i amb records d’estiu, que sabem del cert que no ha marxat, com aquest blog, només reposa i tornarà!


És ideal per: Persones que us voleu aprimar , persones amb problemes d’ hipertensió i colesterol.
Absteniu-vos: Diabètics i persones que no suporteu maridatges tropicals!

Ingredients:

-2 talls de salmó
-1 taronja
-1 mango
-espàrrecs o carbassó
-4 tomàquets cirera
-1 llima
-Pebre negre


1.Tallem el mango a daus , els espàrrecs a talls de 2cm aprox. i  els tomàquets per la meitat.
2: En una paella amb oli posem primer els espàrrecs i els tomàquets i quan ja comencen a estar cuits hi afegim els mangos i un polsim de pebre negre,  que es vagi fent tot junt a foc suau.
3.En una altra paella coem el salmó, al final de la cocció el reguem amb el suc d’una taronja i deixem que s’absorbeixi.
4. Enplatem i decorem amb raspadura de pell de llima.






Dels errors també s’aprèn:
-Podeu substituir el suc de taronja per el de llimona, si us atreviu amb els àcids.
-Hem posat espàrrecs o carbassó, però tot és experimentar, què tal amb mongeta?


diumenge, 5 d’octubre de 2014

SOPA DE CEBA


Aquest estiu he estat a un dels cementiris més grans del món: Auschwitz.
El lloc escollit per Hitler i els seus compatriotes, en termes del nazisme, la Solució final al problema del judaisme, un holocaust sense precedents o com l’anomenen els propis jueus: el Shoah, que en hebreu significa catàstrofe.

En aquestes contrades hi reposen les cendres de més d’un milió de Persones. La majoria com bé sabeu eren jueus, però també van exterminar polonesos, gitanos, presoners de guerra soviètics, criminals, homosexuals, alemanys amb discapacitats físiques o mentals, testimonis de Jehovà i tots aquells que ells consideraven una amenaça per el partit o per l’evolució de la raça àrea.

Per això van construir els camps de concentració, espais on deportaven tots aquests grups de persones citats anteriorment. Un cop arribats, separats de la família i desposseïts dels objectes personals, eren seleccionats en dos grups, aptes o no aptes. Aquests últims eren conduits a les càmeres de gas, on els seus propis compatriotes jueus eren els encarregats de tancar-los a dins juntament amb una llauna de Zyklon B (que era la marca registrada d’un insecticida a base de cianur) i gasejar-los fins a  produir-los la mort. Els aptes, eren sotmesos a una desinfecció i un cop rasurat el cos sencer, eren premiats amb un pijama de ratlles, uns esclops de fusta, un número de barracó i una llitera. Aptes per a treballs forçosos inhumans. Les lliteres òbviament, eren compartides, el menjar molt escàs i pobre en nutrients, els esclops t’asseguraven unes nafres incurables, ja ho deia Primo Levi (un dels supervivents d’Auschwitz): La mort a Auschwitz comença pels peus”.

Per poder aconseguir unes botes, una cullera, una samarreta interior o qualsevol altre atuell necessari s’havien de fer tractes amb els treballadors del barracó anomenat Canadà. Aquest era el barracó on s’hi emmagatzemaven tots els objectes personals dels presoners, certament que treballar en aquest barracó era una sort, ja que sempre es tenia més oportunitat per “pispar” quelcom per intercanviar-ho en el mercat negre, ja fos una cullera, unes botes, unes ulleres. L’única moneda de canvi que tenien els presoners era la sopa, així el canvi més normal era: dues sopes per unes botes. Això és traduïa en el fet que els treballadors del barracó Canadà tenien un pronòstic de vida més llarg ja que podien menjar més. En canvi, per els altres, això suposava quedar-se dos dies sense sopar per aconseguir un calçat digne –si es pot dir d’aquesta manera-. El valor d’una sopa, no té preu!

Per cert, el nom del barracó li van posar els propis presoners. En aquells temps el país més ric del món era Canadà i el que més si assimilava en aquell infern era allò. Quatre parets plenes d’objectes personals, però també de riqueses, or, diners, objectes de culte religiós... Diuen les males llengües que els bancs suissos són plens de diners alemanys provinents de les riqueses jueves que van sortir d’Auschwitz. També diuen que gran part dels avenços mèdics del S.XX els va fer el Dr. Mengele a Auschwitz, fent cruels experiments amb els presoners. Ens estem aprofitant avui dia d’aquells avanços científics? Us ho deixo per a la reflexió.

Tot això penso que és molt penós, aquí al costat de casa, un tros d’història recent que fa vergonya aliena, quelcom que mai hauria d’haver passat i menys encara repetir-se. I compte, que sovint, la manera de repetir-se la història no és fidel a l’original. Amb això vull dir que, amb els conflictes actuals que abracen les nacions s’hi ha d’anar amb peus de plom. Amb tot, ara que hi podem fer?

Sembla que el que ens reportaria més confort mental seria ignorar-ho, però crec que seria el més indigne per les víctimes i per la humanitat sencera, tampoc cal que jutgem o menyspreem els descendents dels qui van provocar aquest gran error. Sembla sensat fer ús de les paraules de  George Santayana cal recordar, perquè:

Aquell qui no recorda la historia està condemnat a repetir-la!

-Una gran manera de conèixer que hi va passar a Auschwitz en són els seus testimonis, per a mi un del millors és Primo Levi amb la narració de la seva pròpia vivència al camp en forma de best seller: “Si això és un home”.
-Una altra novel·la, potser  més ensucrada i apte per a tots els públics és: “La bibliotecària d’Auschwitz”, de Antonio G. Iturbe.
-Si creieu que aquesta història ens ha ensenyat que els autoritarismes i els règims dictatorials no es podran repetir mai més, us aconsello una pel·lícula alemana del 2011 que no us deixarà indiferents i us farà dubtar d’aquesta certesa democràtica: “La onada”.

Com que d’això va el tema us proposo una sopa, una de capçalera, fàcil de fer, econòmica i boníssima.

És ideal per: És diürètica, però tot i això és força calòrica, sempre en podeu fer la versió hipocalòrica.
Absteniu-vos: Si teniu colesterol.

Ingredients:
-3 cebes grosses
-1 cullerada de mantega
-1l de brou de pollastre fet per vosaltres o comprat
-1 cullerada de farina
-vi blanc
-formatge rallat emmental.
-pa

1. Posem el brou en una olla a escalfar.
2.Pelem i tallem la ceba a la juliana, la coem en una paella amb la mantega a foc suau, una bona estona, fins que quedi ben enrossida.
3.Afegim la farina i quan està ben barrejat ho reguem amb un rajolí de vi blanc. Coem 5 minuts.
4. Afegim la ceba a la olla i deixem coure tot junt amb l’olla tapada uns 20 minuts.
5. Posem al forn dos llesques de pa amb formatge rallat al damunt i quan estiguin ben gratinades les retirem.
6. Servim la sopa en bols i l’hi posem el pa amb formatge al damunt.





Dels errors també s’aprèn:

-Amb una carcassa de pollastre, una patata i una pastanaga, en teniu prou per fer un brou de pollastre per aquesta sopa. Si no teniu més temps, podeu comprar-lo fet.

-Hi ha receptes que en el brou hi posen formatge gruyère rallat, penso que no canvia tant el gust i és un abús de calories, tot i això entre gustos....



dijous, 12 de juny de 2014

PIRULETES DE POLLASTRE AMB KIKOS

Mentre fregeixo les piruletes amb un ull posat al forn, penso en com ha evolucionat el concepte piruleta. Ja no significa únicament un menjar dolç, dur de mastegar i pensat per la canalla.

-Com es diu piruleta en anglès?
Lollipop: Lolly = llengua i Pop = bufetada.
Últimament ho faig molt, és que aquest any passat vaig decidir tornar a estudiar anglès, així que intento almenys un cop al dia reflexionar en anglès, sí i tant! Molts pensareu que estic sonada, tinc una vida interior en anglès, és una manera com una altra de practicar la llengua.

-Per què?
Un dia, dins d’un taxi  a Nova Delhi, em vaig adonar que necessitava millorar el meu anglès, evidentment que em defensava però amb això no en tenia prou. El pobre taxista em feia preguntes i jo contestava amb somriures. El pitjor de tot és que sabia prou anglès per entendre el que em preguntava, però em faltava l’anglès suficient per contestar-li! Ja m’hi havia trobat temps enrere a la feina, és clar que allò bàsic ho sabia dir, però no podia mantenir una conversa, més enllà de fer preguntes bàsiques i donar ordres senzilles. I això s’havia d’acabar.

-Quan?
Durant la meva infància, anava dos cops a la setmana a classes particulars i feia anglès a l’escola. Les meves professores posaven tot de la seva part per ensenyar-me anglès, recordo mil fotocòpies amb un complex vocabulari, textos en past perfect, passives, phrasal verbs i algun listening amb accent típic Oxford. Aquest curs he anat a classe, res a veure amb la meva infància, a classe parlo en anglès i faig mil listenings, de persones que parlen anglès en diferents accents.  D’altra banda,  miro la televisió en anglès (tot el que em deixen), intento llegir algun llibre i cada dia entro a la BBC.

-Resultat?
Abans no parlava anglès, el llegia, el comprenia, sabia diferenciar un past perfect d’un present continuos, sabia dir tots els animals del circ en anglès, i fins i tot el verb segrestar! Però era incapaç de mantenir una molt senzilla conversa amb un taxista o de preguntar a un pacient si tenia al·lèrgia a algun medicament. Tampoc creieu que ara parlo perfectament, però tinc més fluïdesa i és cert que m’equivoco i dic moltes coses malament, però si més no, les dic i penso que em faig entendre molt millor que abans, sense la necessitat de saber a la perfecció els noms dels peixos ni de tenir la llista dels verbs memoritzada!

-Per a què serveix?
Un grup d'investigació de Neuropsicologia i Neuroimatge Funcional de la Universitat Jaume I diu que: "les persones bilingües són més ràpides i eficients en determinades tasques a causa d'una diferent forma de control cerebral.” Un altre estudi de l'any 2011 diu que aprendre un idioma estranger canvia la forma de veure el món i que els parlants que són bilingües pensen de manera diferent que aquells que fan servir només un idioma, el millor de tot és això: no cal parlar el segon idioma amb fluïdesa per tenir-ne els efectes! Què us sembla? No està gens malament, si a més a més tenim en compte que els catalans ja parlem dos idiomes.
Si afegim l’anglès a les arques del nostre saber podrem dir que som poliglotes, que no és cap insult sinó més aviat una floreta! 
I així és com un dia descobreixes que saps dir: Bon profit/ Buen provecho / Enjoy the food! Encara no saps si és totalment correcte però tothom ho ha entès i t’has llença’t a parlar en anglès!

És ideal per: Sopars amb amics, amants del pollastre.
Absteniu-vos: Aquells que no podeu menjar fregits, és totalment prohibit.

Ingredients:
-Kikos
-Pollastre
-Ou batut
-Oli
-Palets de broqueta

1.Triturem els kikos a la picadora, al túrmix o bé amb el morter. Ha de quedar triturat però no farina.
2.Tallem el pollastre en forma de tires de 2 dits de gruixut i  l’enrosquem. El punxem a la part superior del pal de fusta.
3. El passem per ou batut i per kikos triturats.
4. Fregim amb abundant oli fins que els kikos quedin torradets.


Dels errors també s’aprèn:
-No hi poseu sal, els kikos són molt salats.
-L’oli per fregir ha de cobrir totalment la piruleta, jo utilitzo una olleta petita en comptes d’una paella.
-El primer dia les piruletes no queden gaire rodones, és practica!
-Els pots posar de peu o tombats, tot depèn del temps que tinguis per idear un suport!

dilluns, 28 d’abril de 2014

PAELLA


Si  penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina, és mortal.
Paulo Cohelo

… es preciso combatir la mortal confabulación de la rutina y la pereza. Y mantener, como una rebelde y creadora forma de vida, la clara decisión de no acostumbrarse.
José Antonio Marina

La rutina és l’hàbit de fer sempre allò mateix, la rutina diària: llevar-se, anar a treballar, dinar, fer el cafè (alguns la cigarreta), anar al gimnàs o a les classe d’anglès, arribar a casa, assaltar el frigorífic, quedar-se en coma en el sofà, mirar la sèrie i sant tornem-hi!

I això a la nostra societat és vist com alguna cosa positiva, probablement perquè l’ordre i el mètode són qualitats ben vistes a casa nostra, però si observem atentament ens adonem que a la llarga això produeix avorriment, desídia de viure i fins i tot, ansietat. Perdoneu però això que tots els dies siguin iguals és horrorós i “algú ho havia de dir”.
Solem conformar-nos amb aquesta rutina, d’altra banda perquè el més fàcil que un humà pot fer és seguir-la, no hi ha riscos ni sorpreses i no vol un esforç.
Els antropòlegs d’això en diem seguir el guió i  és el més fàcil que pot fer un humà, m’explico:
Un guió és: “una seqüència predeterminada i estereotípica d’accions que defineixen una situació ben coneguda” (Schank i Abelson 1977).
Es tracta de seguir els aconteixements segons unes pautes prèviament apresses. Traduït a llenguatge mundà, vol dir que si jo només vaig a sopar fora el dissabte és complicat que m’arrisqui en aquesta aventura un dimarts. Perquè el meu cervell està preparat per seguir el guió, i el guió entre setmana no hi consta en cap cas, sopar fora de casa!

És cert que els horaris laborals ens condueixen estrepitosament cap a la rutina, però des d’aquí reivindico que qualsevol dia de la setmana és digne de diversió i gaudi. Crec, fins i tot, pot produir més gaudi trencar la rutina que seguir-la. Fer un festeta el dilluns al vespre pot animar-te la setmana. Només es tracta de vèncer el guió, fer un llengot a la mandra i animar-se! És veritat que els horaris laborals i les obligacions ens impedeixen moltes vegades fer activitats, però de ben segur que hi ha un dia que plegues abans de la feina, o que pots saltar-te anar al gimnàs o  que pots faltar a les classe d’anglès.

La meva feina m’ha ensenyat que no hi ha dies per la diversió ni dies per la rutina, per mi cada dia pot esdevenir molt diferent, per això no m’importa si és dimarts o diumenge. I em dono el plaer d’anar a un taller de caves un dijous, d’anar al cinema un dimarts o d’assistir a la Fira alimentària un dimecres. Va ser allà on vaig decidir a provar el caldo Aneto de peix per a fer una paella, perquè comprar un caldo de peix fet, fa que trencar el guió sigui molt més fàcil i si a sobre saps que Aneto té caldos naturals, ja no et queden excuses de la col·lecció: -Entre setmana no tinc temps de res!

Aquest cop m’he decidit per fer una Paella un dimarts, no creieu que no cal esperar el Diumenge?


Ideal per: Menjar amb una gran amanida davant, si esteu fent dieta hipocalòrica.
Absteniu-vos: Persones que patiu hipertensió o colesterol.

Ingredients:
-Pebrot vermell
-Pebrot verd
-Ceba
-Gambes
-Escamarlans
-Calamar
-Musclos
-Tomàquet de sucar
-Arròs
-Brou de peix

1. Netegem els musclos de fora amb un ganivet per treure la brutícia del mar. Els posem en una olleta amb un dit d’aigua i tapem l’olla. Ho posem al foc. Ho retirem quan siguin oberts i els reservem.
2. En una paella amb un xic d’oli coem les gambes, els escamarlans i el calamar (tallat a daus). Quan siguin cuits, ho retirem i ho reservem.
3. Tallem la ceba i els pebrots a daus ( o ratllats) i  ho coem a la paella.
4. Quan la ceba i els pebrots són cuits hi afegim els tomàquets rallats.
5. Quan el tomàquet és ben confitat, afegim l’arròs i deixem que es dori una mica, mentre el remenem.
6. Tot seguit afegim el brou, les gambes, els escamarlans i el calamars.
7. Quan l’arròs està gairebé cuit, hi afegim els musclos.
8. Fet i menjat! Salut















Dels errors també s’aprèn:
-Podeu triar el marisc que vulgueu.
-Amb el temps he descobert que la qualitat dels ingredients és important perquè et surti una bona paella, però la clau és el sofregit, no tinguis pressa per fer la ceba, si no queda ben cuita la paella està desgraciada. Força oli i foc lent!
-La proporció d’arròs i caldo és digne de tesi doctoral, les meves mesures són:
            -1 tassa de cafè d’arròs per persona.
            -Per cada tassa de cafè d’arròs , 2 tasses i mitja de brou.
-Hi ha mil arrossos, finalment després de provar-ne molts el que ens va millor és el bàsic, el normal, el més barat!


Moltes gràcies a caldos Aneto per haver-me convidat a Fira Alimentària, un plaer haver-vos conegut en persona i corroborà la qualitat dels vostres productes. A Barcelona vaig poder conèixer nous productes, tastar novetats gastronòmiques i el millor de tot conèixer i compartir experiències amb altres persones que com jo s’han llençat a la piscina i han fet un blog. Un bon exemple és la Maria, la mestressa del blog: Cocinera inexperta, us convido a que la visiteu! http://cocinerainexperta.blogspot.com.es/


dimarts, 15 d’abril de 2014

CUSCÚS DE POLLASTRE

Hospitalitat és l’única i més exacta paraula que em ve al cap  quan m’acomiado de la amfitriona d’aquell pis de Pineda. Ella m’acompanya fins l’entrada del bloc de pisos, m’ofereix una bufanda (el temps ha refrescat) i em convida per un altre dia. Li dono mil gràcies, sabent que em quedo curta! Ens dirigim cap al cotxe que està aparcat al mateix carrer, carregats de menjar i amb un bon canvi de mentalitat. Fent un símil que m’encanta: avui he perdut dos diòptries de les meves ulleres occidentals, hi veig una mica més clar, una mica més “objectiu”. El nivell de prejudici m’ha baixat uns quants graus i penso que això em fa millor persona, si més no,  més digna… Pujo al cotxe i segueixo reflexionant amb el concepte d’hospitalitat. Sé que així que arribi a casa m’hi posaré a fons.

Un cop a casa, després d’organitzar el calaix de les espècies i guardar la carmanyola al frigorífic, em deixo caure davant de l’ordinador i deixo que wikipedia posi ordre al meu batibull mental. En faig una lectura crítica (d’un temps ençà, no sé fer-la d’un altra manera!).

Hospitalitat:

1.És la qualitat d’acollir els estranys. La paraula “estranys” no m’agrada gens, crec que és molt més suggerent la paraula “desconegut”.

2.En grec es tradueix amb philoksenía: amor als estranys. Insisteixen en els estranys, certament, el llenguatge pot ocasionar molt problemes socioculturals. Conec el prefix -Filo, que significa: amor, tendència, afecte i Ksenos: estrany, hoste.

3.En llatí; hospitare: rebre com a convidats. Existeixen algunes paraules que deriven d’aquí i per tant estan estretament relacionades: hospital, hostal i hospici. Observo que no anava tan desencaminada.

Deixo enrere wikipedia, doncs ara enganxa l’article amb la industria hotelera, crec que això comença a desmuntar-se...
D’acord que si entenc la hospitalitat com un regal, seria acceptable que un dia aquest regal l’haig de tornar. També accepto que a occident, la senyora hospitalitat no és gaire  famosa, altres pobles la tenen com una tradició, de la qual un dia tu també te’n pots beneficiar. No deixo de pensar en el viatge a l’Índia, el que per nosaltres era hospitalitat extrema i fins i tot, en alguns moments ofensiva, per ells era el pa de cada dia, era allò normal.

L’entrada de wikipedia finalitza amb un…

-Articles relacionats: Banquet. Per què serà, que una vegada més el menjar, els aliments, la taula i el beure són protagonistes d’un fet tan summament social?

Vam passar un matí inoblidable, a mans de la Hakima que és una excel·lent cuinera! Ens va ensenyar a cuinar un cuscús deliciós. Vam aprendre les bases de la cuina àrab. Vam parlar. Vam dinar  i com no, vam prendre un té deliciós envoltats per el caliu familiar i sense deixar d’escriure mil apunts mentals, de tot el que vèiem i el que notàvem. Certament, una experiència que no oblidaré mai. Mil gràcies!

És una recepta que tarda hores en fer-se, ideal per cuinar en grup i amenitzada amb una bona conversa. Ganduls de la cuina absteniu-vos!
  

Ingredients:
-Cuscús
-Pollastre
-Pebre negre
-Cúrcuma
-Safrà
-Canyella
-Mantega salada barrejada amb orenga
-Coriandre (2 branques grans)
-Julivert (2 branques grans)
-Cebes 10 aprox.
-Panses de Corint
-Ametlles
-Oli de gira-sol
-Oli d’oliva
-Sucre
-Sal


1.Deixem reposar les panses de Corint en aigua.

2.Tallem les cebes (7 unitats petites aprox.) per la meitat i les filetegem ben primes les posem a una olla gran juntament amb oli d’oliva, sal , ½ culleradeta de pebre negre, canyella en pols (1 culleradeta), safrà (1 culleradeta) i per últim, amb l’ajuda d’un fil blanc, fem un farcellet de julivert i coriandre.

3.Afegim el pollastre a quarts i quant comença a estar ros hi afegim l’aigua fins que quedi cobert i anem afegim tanta aigua com ens demani (que sol ser molta!).  

            Mentre això es va coent...

4. En una olla més petita posem les cebes que ens han sobrat ben filetejades, les panses que teníem en remull, un altre farcellet de julivert i coriandre i 4 cullerades grans de sucre. Deixem a foc lent.

            Mentre tenim aquestes dues olles als fogons...

5.Posem el cuscús en una recipient gran i afegim 2 rajolins d’oli de gira-sol, ho barregem amb les mans i afegim aigua fins que el cuscús quedi mullat, però no inundat, es remena amb les mans.

6.Aquest cuscús mullat l’hem de coure “al vapor” a sobre de l’olla on s’està coent el pollastre. Es pot fer amb una olla especial de coure al vapor.

7.Al cap d’uns 20 minuts aprox. retirem el cuscús, el posem en el recipient gran (que hem fet servir abans) i el mullem amb aigua, per deixar-lo solt. El tornem a posar a sobre l’olla perquè s’acabi de coure. Aquest procés l’hem de repetir fins a tres vegades, però pot variar segons el tipus de cuscús i la quantitat.

8.Quan el cuscús està cuit, tou i amb olor de farina, retirem el pollastre de l’olla i el posem en una plata apte per el forn. El pintem amb la mantega i l’enrossim al forn.

9.En una paella hi posem oli i fregim les ametlles pelades.


10.Hora d'enplatar: En una safata gran, posem el cuscús i el mullem amb un cullerot ple del caldo de coure el pollastre. A sobre del cuscús hi posem el pollastre enrossit i a sobre del pollastre les cebes que hem cuit amb les panses. Per últim ho culminem amb les ametlles fregides.



Dels errors també s’aprèn:

-L’olla de fer el cuscús la podeu trobar a qualsevol botiga, també es pot fer amb un colador gran amb els forats petits (perquè no s’escoli el cuscús) i amb una tapa que encaixi a la perfecció perquè no s’escapi el vapor. La gràcia de la recepta és que el cuscús es cogui amb el vapor que fa el pollastre, la ceba i les espècies!

-El cuscús vol que l’acariciïs amb les mans. Mentre és cru ho pots fer, però desprès és millor que utilitzis una cullera perquè crema molt.

-Tots els ingredients són fàcils de trobar al supermercat.

-Ai, quasi se m’oblida! el coriandre és el “cilantro” (castellà) i és la mateixa herba que utilitzem per fer guacamole!
  


dilluns, 31 de març de 2014

TRENA DE POLLASTRE I POMA

Aquesta trena precisa unes mans manyoses, unes mans que sàpiguen trenar, talment com trenar una llarga cabellera. Hem parlat mai de les trenes, els pentinats i tot allò que ens fem al cabell?
El nostre cabell és únic per com el tenim, és a dir per les seves característiques físiques però també per com el tractem, perquè cada comunitat empra en el cabell un tipus de tractament o de no tractament, que fa que aquest sempre esdevingui un element cultural i en algunes ocasions un element dotat de simbolisme. Veiem-ne uns quants exemples:

Frazer (1890) posa de manifest nombrosos exemples on es fa palesa la idea que un home pot ser víctima d’un malefici per mitjà d’un  floc de cabell o d’un tros d’ungles. Els illencs de les Marqueses creien que pel fet d’enterrar un tros de cabell o d’ungles la resta del cos de la persona aniria quedant malmesa com si també estigués enterrada. El mateix autor també posa de relleu com a França quan una persona era acusada de bruixeria, se li rasurava tot el cabell abans d’entregar-la al botxí o a la foguera, ja que es creia que allí és on residia la bogeria i els poders diabòlics.
En aquests dos casos s’utilitza el pars pro toto (la part per el tot) Us sona la història de Samsó? No té res a envejar a aquestes dues!

Wilken (1886) defensava que el cabell era un símbol universal, és a dir, un ítem analitzable a totes les comunitats i convergia amb les directrius de Frazer de el pars pro toto. El cabell és la residència de l’ànima, i per tant, estar en consonància amb l’estat d’aquesta, és per això que la vídua hindú s’afaitava el cabell, per mostrar la més absoluta tristesa i celibat. A les illes de la Melanèsia, Malinowsky sota un altre prisma havia observat la mateix praxis en la vídua i en totes aquelles persones lligades a la vida sagrada.

Hutton (1927) fa un estudi sobre els caçadors de caps Nagas, i descobreix que  utilitzaven el cabell de les seves víctimes per decorar les llances, i asseguraven  d’aquesta manera la fertilitat dels seus camps construint emblemes en forma fàl·lica. Aquest autor fa una associació indirecta entre els cabells i el sexe.

Seguint aquesta línia Fortune explica com els Dobu fan palesa la seva victòria sexual adultera rasurant el cap de les seves amants per fer-ho públic.

Més recentment Hallpike (1987) diu: “el cabell és un símbol poderós!”. Aquest autor parla del cabell social, el cabell com una “matèria” apta per la simbolització. Què vol dir això? Bàsicament que puc fer-ne ús per definir-me i caracteritzar-me com a persona, com a comunitat, que puc inscriure en ell un missatge. El cabell i el seu tractament com a mitjà d’expressió social. D’aquesta manera com diu H.Velasco: la cultura multiplica la “varietat natural”. Semblantment a un tatuatge, un pírcing, la roba que vestim o les joies que ens decoren.

Els missatges en ell poden ser milions això sí, cal interpretar cada tractament del cabell dins de la seva cultura. Des del rasurat al lliure creixement, l’exhibició o l’ocultació, el màxim tractament o el no tractament intencionat, les formes, els colors, les mides, la composició en tires, trenes, metxes, cues, monyos, tal com diferents tipus de decoracions: postissos, peinetes, diademes, corones... Conformen un ítem analitzable que sempre forma part d’un tot cultural.

Hem anat molt lluny per posar exemples, però si voleu ens quedem a casa, i tot allò que us semblen modes, prenen un sentit més enllà d’aquesta. El cabell pot relacionar la persona amb la societat o l’estatus al qual pertany. Algú va dir una barbaritat com ara: els cabells curts són propis de persones envoltades en una gran disciplina: monges, soldats i convictes, i el cabell més llarg pertany a persones més pròximes als marges de la societat: joves i intel·lectuals. Us pot semblar molt classificatori i de fet ho és, però quedem-nos amb la idea principal, està clar que tots ells solen portar pentinats ben diferents, oi? El mateix passa amb la barba i el tractament de la resta del cabell de cos.
Per què serà que ara molts homes occidentals es depilen? Algunes corrents ho relacionen amb la pujada de pràctiques d’esport i la millora del confort durant l’exercici físic. D’altres parlen d’una feminització creixent dels homes, tan dels seus trets físics no modificables (la rubostusitat del maxil·lar inferior, la forma punxeguda dels canins, la prognatació de les orbites...) com dels modificables (el pèl del cos, l’olor corporal...).
A tot això, dir-vos que la barba torna estar de moda entre els sectors postmoderns dels joves. La humanitat no deixa mai de sorprendre’m!

És ideal per: Sopars inesperats, persones que es salten un dia la dieta hipocalòrica.
Absteniu-vos: Persones de dieta hipocalòrica estricta.

Ingredients:
-1massa brisa o de pasta de full
-1 poma
-2 pits de pollastre
-2 porros
-panses i nous
-formatge (ratllat o en llenques)
-canyella

Per al farcit:
1. Piquem el porro ben petit i el passem per la paella amb un xic d’oli.
2. Pelem la poma i la tallem a daus, la afegim a la paella. Fem el mateix amb el pit de pollastre prèviament tallat.
3. Quant aquests ingredients estan ben cuits hi afegim els fruits secs,  la canyella i deixem que s’ofegui tot junt a foc baix durant  uns 5 minuts.


Muntar la trena:
4. Estirem una massa de pasta de full o brisa, fins aconseguir un rectangle (sempre podem utilitzar un ganivet per donar la forma que desitgem a la massa). A la part central del rectangle i formant una fila vertical, hi posem la massa que hem fet a la paella i a sobre el formatge.  A les parts de massa que no tenen farcit a sobre (és a dir a dreta i esquerra del farcit) fem talls diagonals, amb l’ajuda d’un ganivet, de manera que ens quedin unes tires a cada costat que puguem trenar tapant el farcit, alternant una tira per sobre i una per sota, tot fent una trena. (Una imatge val més que mil paraules!).
5. Punxem amb una forquilla la trena i la pintem amb ou. La posem al forn a d’alt i a baix 170ºC, el temps real de cocció és molt poc, tot depèn de si us agrada més torrada o més blanqueta.





Dels errors també s’aprèn:
-El farcit el podeu modificar al gust i convertir-ho amb una recepta dolça o baixa en calories.
-La massa la podeu fer a casa, però realment tenir una massa a la nevera et dóna molt de joc per qualsevol recepta dolça o salada.
-La xarxa està plena de vídeos de com fer el muntatge però crec que, si saps trenar un cop tens els talls fets és força intuïtiu.

dimecres, 12 de març de 2014

RISOTTO DE CARXOFES I CEPS

Tinc moltes coses a dir, i molt inconnexes, perquè avui és un d’aquells dies que llegir el diari m’ha deixat K.O. i ara mateix tinc un núvol espès de conceptes que amenacen tempesta al meu terrat. Això sol traduir-se amb un mal de cap intens i perenne, talment com si tingués un gat tancat dins del pit que volgués sortir i no pogués,  o una pedra a sobre el parietal que pressiona el crani. Un neguit que anant bé m’acompanyarà en el meu solitari dia, fins que ven entrada la tarda mantingui una interessant conversa amb algú que faci de bàlsam per mi, conscient que això ocasioni un traspàs d’aquestes cabòries cap al meu interlocutor/a.

No penseu que sóc de fàcil neguitejar i encaborià, sinó que aquest núvol té nom i cognom:  joves addictes al botelló, violència de gènere, balanços fiscals, Noos, Kiev vs Crimea, Brussel·les, Ceuta i Melilla, bitcoin, Neymar, Monago, MWC, John Kerry… I un munt més d’històries. No tinc paraigües per salvaguardar-me de la tempesta, i tampoc puc obviar-la. Sens dubte la culpa (si és que n’hi ha) és totalment meva, no tinc cap necessitat de llegir el diari ni d’assabentar-me de que preocupa a persones com jo que estan a l’altra punta d’aquest desastrós planeta! O sí! No és que no tingui la necessitat és que penso que com a membre d’aquesta comunitat, tinc el deure de assabentar-me de que els hi passa als meus veïns, de que els preocupa, -Passen gana?-Se’ls fa mal bé el menjar a la nevera? -Ai perdoneu, alguns no tenen nevera!
I això no és xafarderia, és intercanvi d’informació social, un concepte del que fa alguns anys vaig prendre consciència.

Vaig descobrir que llegir el diari, mirar les noticies i en general estar atenta  d’allò que passa al món, em fa ser millor persona, sens dubte una persona més llegida, més informada i amb més criteri, però sobretot més empàtica, més sensible  i més resolutiva. I això és el que m’agrada de la gent i com que m’agrada ho vull per mi. M’agrada la gent que té criteri, que està informada, que té opinió, que sap el que vol i sol passar que aquest tipus de gent, són persones molt respectuoses amb la opinió dels altres, persones amb qui pots mantenir llargs debats sobre molts temes. Persones també humils que saben escoltar quan pensen que no estan a l’alçada del seu debatent, però tenen una escolta participativa. Fa anys em vaig adornar que podia ser una simple universitària de 19 anys, amb poca experiència laboral i amb la formació al forn, però ben informada, interessada a entendre  el conflicte a Orient mitjà i coneixedora del nom de la ministre de sanitat i de la diputada d’educació i que això em feia més favor que obtenir altres coneixements que actuaven com a males herbes.

És cert que seguir totes les telenovel·les de la graella televisiva et reporta un estat de benestar increïble, però vaig aprendre a combinar-ho, i també a treure el suc als telenotícies i al diari. Heu fet mai zàping de notícies? És una activitat interessantíssima!
Alguns dies després de llegir el diari tens aquest núvol, altres vegades tens notícies que t’acompanyen durant tot el dia: aquell article d’opinió que t’ha deixat en un estat de constant reflexió. Però sens dubte sempre tens la sensació d’estar informada!
No em val la gent que diu que tot són males notícies i per això no en volen saber res, doncs que continuïn amagant el cap sota la ala, això sí, que no deixin de mirar les 5000 temporades de la sèrie dels zombis,  que aprenguin la talla de totes les famoses de la TV i de tots els jugadors de la champions league. Tot en la seva justa mesura.


Així que per dissipar el núvol cerebral que m’acompanya em tanco a la meva cuina, el meu refugi, la meva cova i mentre cuino poso en ordre mil pensaments i coses que m’han quedat a mig camí de la reflexió!

És ideal per: Dissuadir el núvol amenaçant, persones àvides al treball intel·lectual, els hidrats són el gasoil dels savis.
Absteniu-vos: Aquells que patiu alts nivells de colesterol en sang, i aquells que no teniu cap altra pla per la tarda més que quedar-vos mirant la TV.


Ingredients:
-4 tasses de cafè d’arròs
-200grm aprox. de bolets secs, preferiblement ceps
-4 carxofes
-1,5 litres d’aigua
-1 ceba
-1 cullerada de mantega
-1/2 sobre de parmesà rallat

1.Possem un cassó amb 1.5l d’aigua i quan arranqui el bull i tirem els bolets i el traiem del foc.
2.Un cop passats 5 minuts, retirem els bolets de l’aigua i colem l’aigua amb un col·lador  de roba.
2.Piquem la ceba ben petita i en una cassola la sofregim en abundant oli. Quan ja està ben confitada i afegim les carxofes tallades a quarts.
5.Afegim a la cassola els bolets i deixem daurar tot plegat un minuts.
6.Afegim l’arròs i anem tirant el caldo d’ hidratar els bolets de mica en mica.
7.Un cop l’arròs és cuit, el retirem del foc i afegim la mantega i el parmesà mentre anem remenant, fins a obtenir la textura desitjada.




Dels errors també s’aprèn:
-No canvieu els ceps per trompetes, ja que tenen un gust molt fort i segresten el gust de tots els altres ingredients.
-Sinó voleu utilitzar el brou de hidratar els bolets, podeu utilitzar brou de pollastre.
-La veritat és que es pot tirar tot el brou de cop a l’arròs, però diuen que el fet d’anar-lo afegim a poc a poc és el que fa que el risotto quedi en la textura autèntica quan hi afegim el formatge.

dilluns, 20 de gener de 2014

PASTÍS DE CARBASSÓ ALS TRES FORMATGES

Quan penso en un pastís, les meves neurones fan una sinapsi amb els conceptes fotografiar i aplaudir, evidentment també amb somriure i bon menjar! Avui vull parlar-vos de l’acte d’aplaudir, potser l’acte més primitiu de la comunicació no verbal.

Aplaudir és un dels actes més antics de la humanitat, és un acte purament social que  fèiem per advertir als companys de cova de la presència d’animals ferotges o per mostrar aprovació. Per tant és un dels ingredients més antics del desenvolupament social de l’home, és un dels protagonistes de l’inici de l’empatia. A partir d’ara quan veieu una sala plena de gent aplaudint veureu una tribu d’homínids contents, oi?

Actualment s’ha convertit en un acte purament instintiu, us heu fixat mai que els infants és una de les primeres coses que fan quan comencen a riure, les cries de ximpanzés també ho fan. Per què serà?

No tant antigament, a l’imperi romà l’aplaudiment era un acte molt comú en els teatres i actes públics. Existien diferents tipus d’aplaudiment i unes normes socials que marcaven quan i com havien de ser els aplaudiments, hi havia persones que es guanyaven la vida aplaudint (quin esgotament!) eren els claques, persones contractades per el govern per animar els actes públics. L’església va ser aplaudida durant molt segles, durant els rituals de missa s’animava els feligresos a mostrar el seu acord mitjançant aplaudiments. S’estima que fou en el segle V d.C. que això va anar passant de moda fins a extingir-se.

En l’actualitat, els aplaudiments sembla que són un dels millors actes per mostrar felicitat i aprovació, ho fem quan anem de concert, quan cantem la cançó d’aniversari, després d’una ponència en un congrés, quan anem de casament, quan anem a l’auditori i fins i tot quan aterra l’avió! A Xina els amfitrions aplaudeixen als convidats quan entren per la porta. A Amèrica tenen un tipus especial d’aplaudiment, tothom es posa d’acord per començar a aplaudir lentament i anar accelerant fins acabar amb un allau d’aplaudiments brutal.

Però fins i tot, amb els aplaudiments hi ha normes socials. Aplaudir abans que comenci un acte, un concert per exemple, denota admiració per la persona aplaudida. Aplaudir al mig és vist com un acte que mostra poc saber estar, faltat d’etiqueta, per això  el més correcte és aplaudir al final, però tampoc immediatament, perquè llavors és quan podem errar, pensant que l’acte ha acabat i que després no sigui així, és per això que al teatre de Berlín no es pot aplaudir fins que les cortines de l’escenari no s’han tancat! Quina agonia voler aplaudir i haver de reprimir-se!

Hi ha estudis (americans of course!) que diuen que solem esperar 0.8 segons a aplaudir després d’un acte, quan en realitat s’ha calculat que lo més prudent és 2.1 segons. A tall d’anècdota es diu que l’aplaudiment més llarg registrat fou a Viena, en un concert de Plàcido Domingo, el públic va aplaudir durant 80 minuts i el cantant va sortir fins a 101 vegades a l’escenari.

Queda clar que l’aplaudiment és un dels actes més contagiosos, semblantment que el riure!

Un pastís per aplaudir, ràpid, fàcil, bo i sorprenent!
Recepta de la Mireia Carbó, si sou novells als fogons us la recomano té receptes per pujar la moral culinària fàcil i resultones.

És ideal per: Nens, persones que mengen dieta de fàcil mastec, amants dels formatge.
Absteniu-vos: Hipertensos, colesterolèmics i diabètics.

 Ingredients:
-2 carbassó
-6 ous
-100grm. de mató
-40grm de parmesà rallat
-100grm. formatge de cabra (rul·lo)
-1 cullerada de mantega
-Pa rallat

1.Renteu els carbassons, talleu-los a rodanxes fines i saltegeu-los amb mantega en una paella.
2.En una batedora elèctrica (túrmix) batem els ous amb els tres formatges i una mica de sal.
3.Afegim els carbassons amb cura de no trencar-los i ho barregem amb una cullera.
4.Pintem un motlle amb mantega i pa rallat i afegim la massa.
5. Coem al forn a 180ºC amb el forn de baix, durant 30 min. aproximadament.


Dels errors també s’aprèn:
-Acostumem-nos a no pelar els carbassons, la pela ens aporta fibra i color, no oblidem que en “última instància” mengem per nodrir els nostre cos.
-El millor motlle al meu gust és l’allargat, queda molt més bonic un cop desemmotllat.
-Recordeu desemmotllar-lo quan sigui fred així no es trencarà.