Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Primers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Primers. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de setembre de 2015

COCA DE FIGUES I FORMATGE

No puc parar de buscar-ne i el millor de tot és que en trobo! El nostre voltant és ple d’oxímorons, podríem dir que el món és un oxímoron!

Es tracta d’una figura retòrica que consisteix en unir un adjectiu i un substantiu que es contradiguin. És una afirmació impossible, una contradicció intencional, una inversió de la realitat que s’utilitza per despertar l’atenció del lector mitjançant, en molts casos, el sarcasme. Molts d’ells són subtils, perspicaços  i  demostren la intel·ligència lingüística de l’escriptor.

La paraula oxímoron és un oxímoron, m’explico: Oxus significa savi, agut i Môros significa neci, obtús. La figura retòrica oposada és el pleonasme, l’ús de la redundància entre termes: pujar a d’alt, veure amb els meus ulls…
L’oxímoron el vaig conèixer  en una pel·lícula, tot i que de ben segur que a l’escola m’ho deurien haver explicat, però per economia mental ho deuria haver desterrat  totalment i ni tan sols recordava haver-ho sentit ni pronunciat mai: “oxímoron”.

Quan afirmo que el món és un oxímoron, ho faig en el benentès que deformo el concepte de figura retòrica i l’extrapolo a altres dimensions. Perquè d’ençà que el conec m’adono que hi ha moltes contradiccions aparentment sense sentit que ens envolten, persones, actes, normatives, que són oxímorons en elles mateixes. Tan sols es tracta de dirigir la mirada i qüestionar-se les coses. Això sí, permeteu-me un petit entrenament. Aquí va:

-Caos organitzat/ Foc gelat/ Realitat virtual/ Desacord unànime/ Principi del fi/ Plaer espantós/ Mort vivent/ Rentat en sec/ Quasi segur/ Lletja bellesa/ Senzillesa bromadora/ Imitació genuïna/ Inexpert veterà/ Creixement negatiu. ….

Ja ho veieu, això és un ‘Mai acabar’!
I llavors, vas una mica més enllà, mires el teu voltant i t’adones que et ‘trobes perdut  perquè el món s’organitza (oximonorògicament):

Guerra santa/ Polític honrat/  Banca ètica/ Integrista moderat/ Monarquia moderna/ Capitalisme democràtic/ Utopia realitzable/  Inversió segura….

És ‘seriosament divertit’ i no els busques senzillament els trobes. És una ‘fàcil dificultat’. Fins i tot a la cuina:

Amanida sense amanir/ Donut light/ Vegetal de pollastre/ Salsa agredolça/ Cervesa sense alcohol/ Gel sec/ Mitja porció/ Aprimar-se menjant...

Així l’'única opció’ que tinc és passar-vos la recepta del que crec que és un oxímoron en ella mateix, una ‘salada dolçor’.

És ideal per: Persones a qui els agraden els contrastos dolç i salat.
Absteniu-vos: Persones que seguiu una dieta per aprimar-vos o teniu colesterol, podeu substituir alguns dels ingredients.

Ingredients:
1 Fulla de pasta de full
4 figues fresques
1 formatget de rul·lo de cabra
Pinyons
Bacó o pernil salat

1.  Pelem les figues i les tallem a quarts.
2.Estenem la massa i repartim al damunt les figues, els pinyons, el bacó i el formatge de cabra esmicolat.
3.Posem al forn a d’alt i a baix a 180ºC, i coem al gust.



Dels errors també s’aprèn:

-Si canviem el bacó per el pernil salat i el formatge de cabra per un baix en greixos estem reduint greixos, però també gust.

-Santa paciència per pelar les figues, si són verdes o fredes de la nevera us facilitarà la feina.


-M’agrada culminar la feina amb crema balsàmica de mòdena.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

SOPA DE CEBA


Aquest estiu he estat a un dels cementiris més grans del món: Auschwitz.
El lloc escollit per Hitler i els seus compatriotes, en termes del nazisme, la Solució final al problema del judaisme, un holocaust sense precedents o com l’anomenen els propis jueus: el Shoah, que en hebreu significa catàstrofe.

En aquestes contrades hi reposen les cendres de més d’un milió de Persones. La majoria com bé sabeu eren jueus, però també van exterminar polonesos, gitanos, presoners de guerra soviètics, criminals, homosexuals, alemanys amb discapacitats físiques o mentals, testimonis de Jehovà i tots aquells que ells consideraven una amenaça per el partit o per l’evolució de la raça àrea.

Per això van construir els camps de concentració, espais on deportaven tots aquests grups de persones citats anteriorment. Un cop arribats, separats de la família i desposseïts dels objectes personals, eren seleccionats en dos grups, aptes o no aptes. Aquests últims eren conduits a les càmeres de gas, on els seus propis compatriotes jueus eren els encarregats de tancar-los a dins juntament amb una llauna de Zyklon B (que era la marca registrada d’un insecticida a base de cianur) i gasejar-los fins a  produir-los la mort. Els aptes, eren sotmesos a una desinfecció i un cop rasurat el cos sencer, eren premiats amb un pijama de ratlles, uns esclops de fusta, un número de barracó i una llitera. Aptes per a treballs forçosos inhumans. Les lliteres òbviament, eren compartides, el menjar molt escàs i pobre en nutrients, els esclops t’asseguraven unes nafres incurables, ja ho deia Primo Levi (un dels supervivents d’Auschwitz): La mort a Auschwitz comença pels peus”.

Per poder aconseguir unes botes, una cullera, una samarreta interior o qualsevol altre atuell necessari s’havien de fer tractes amb els treballadors del barracó anomenat Canadà. Aquest era el barracó on s’hi emmagatzemaven tots els objectes personals dels presoners, certament que treballar en aquest barracó era una sort, ja que sempre es tenia més oportunitat per “pispar” quelcom per intercanviar-ho en el mercat negre, ja fos una cullera, unes botes, unes ulleres. L’única moneda de canvi que tenien els presoners era la sopa, així el canvi més normal era: dues sopes per unes botes. Això és traduïa en el fet que els treballadors del barracó Canadà tenien un pronòstic de vida més llarg ja que podien menjar més. En canvi, per els altres, això suposava quedar-se dos dies sense sopar per aconseguir un calçat digne –si es pot dir d’aquesta manera-. El valor d’una sopa, no té preu!

Per cert, el nom del barracó li van posar els propis presoners. En aquells temps el país més ric del món era Canadà i el que més si assimilava en aquell infern era allò. Quatre parets plenes d’objectes personals, però també de riqueses, or, diners, objectes de culte religiós... Diuen les males llengües que els bancs suissos són plens de diners alemanys provinents de les riqueses jueves que van sortir d’Auschwitz. També diuen que gran part dels avenços mèdics del S.XX els va fer el Dr. Mengele a Auschwitz, fent cruels experiments amb els presoners. Ens estem aprofitant avui dia d’aquells avanços científics? Us ho deixo per a la reflexió.

Tot això penso que és molt penós, aquí al costat de casa, un tros d’història recent que fa vergonya aliena, quelcom que mai hauria d’haver passat i menys encara repetir-se. I compte, que sovint, la manera de repetir-se la història no és fidel a l’original. Amb això vull dir que, amb els conflictes actuals que abracen les nacions s’hi ha d’anar amb peus de plom. Amb tot, ara que hi podem fer?

Sembla que el que ens reportaria més confort mental seria ignorar-ho, però crec que seria el més indigne per les víctimes i per la humanitat sencera, tampoc cal que jutgem o menyspreem els descendents dels qui van provocar aquest gran error. Sembla sensat fer ús de les paraules de  George Santayana cal recordar, perquè:

Aquell qui no recorda la historia està condemnat a repetir-la!

-Una gran manera de conèixer que hi va passar a Auschwitz en són els seus testimonis, per a mi un del millors és Primo Levi amb la narració de la seva pròpia vivència al camp en forma de best seller: “Si això és un home”.
-Una altra novel·la, potser  més ensucrada i apte per a tots els públics és: “La bibliotecària d’Auschwitz”, de Antonio G. Iturbe.
-Si creieu que aquesta història ens ha ensenyat que els autoritarismes i els règims dictatorials no es podran repetir mai més, us aconsello una pel·lícula alemana del 2011 que no us deixarà indiferents i us farà dubtar d’aquesta certesa democràtica: “La onada”.

Com que d’això va el tema us proposo una sopa, una de capçalera, fàcil de fer, econòmica i boníssima.

És ideal per: És diürètica, però tot i això és força calòrica, sempre en podeu fer la versió hipocalòrica.
Absteniu-vos: Si teniu colesterol.

Ingredients:
-3 cebes grosses
-1 cullerada de mantega
-1l de brou de pollastre fet per vosaltres o comprat
-1 cullerada de farina
-vi blanc
-formatge rallat emmental.
-pa

1. Posem el brou en una olla a escalfar.
2.Pelem i tallem la ceba a la juliana, la coem en una paella amb la mantega a foc suau, una bona estona, fins que quedi ben enrossida.
3.Afegim la farina i quan està ben barrejat ho reguem amb un rajolí de vi blanc. Coem 5 minuts.
4. Afegim la ceba a la olla i deixem coure tot junt amb l’olla tapada uns 20 minuts.
5. Posem al forn dos llesques de pa amb formatge rallat al damunt i quan estiguin ben gratinades les retirem.
6. Servim la sopa en bols i l’hi posem el pa amb formatge al damunt.





Dels errors també s’aprèn:

-Amb una carcassa de pollastre, una patata i una pastanaga, en teniu prou per fer un brou de pollastre per aquesta sopa. Si no teniu més temps, podeu comprar-lo fet.

-Hi ha receptes que en el brou hi posen formatge gruyère rallat, penso que no canvia tant el gust i és un abús de calories, tot i això entre gustos....



dijous, 10 d’octubre de 2013

BLEDES ALS TRES COLORS

Moltes vegades he afirmat que la  cultura determina el llenguatge, i per tant el pensament (quan parlem en termes de cognició, llengua i pensament és el mateix) a efectes pràctics significa que, per exemple, si el meu idioma no disposa d’una paraula per descriure diferents estats de l’aigua, senzillament li diré “aigua” i punt,  a diferència dels hopi que tenen una paraula per anomenar aigua moguda i una per aigua estancada però en canvi no tenen mots diferents per a sofà, butaca o puf. En altres aspectes s’assemblen a  nosaltres, només disposem de dos mots pel gènere, mascle o femella, per tant, un tercer gènere és inconcebible (per part de les autoritats). Com alguns pobles no disposen de singular, això demostra la importància del grup,  o com a  Nova Guinea que l’oncle matern i el patern no s’anomenen igual, ja que tenen tasques diferents dins la família, els exemples tendeixen a l’infinit...


Qualsevol antropòleg i més d’un filòsof s’estirarien dels cabells si llegissin la lacònica sentència: La cultura determina el llenguatge!, i em dirien que no n’està totalment d’acord. De seguida els explicaria que va dirigit a un públic estàndard, no expert en antropologia i menys encara en semiòtica.
És per això que em sento en deute d’explicar-vos de manera planera i molt resumida, de què tracta el relativisme lingüístic, tan sols necessitaràs una mica d’atenció i concentració: estic segura que ho entendràs!

Resulta que dins la relativitat lingüística la hipòtesis més sonada és la de Sapir-Whorf (el primer era lingüista i el segon enginyer químic). Fou formulada a la dècada dels 40 a EUA, concretament a la universitat de Yale, on treballava Sapir i estudiava la segona carrera Whorf.  Bàsicament la hipòtesis anuncia:
           
La llengua d’un parlant determina com conceptualitzem la realitat, com  la memoritzem i com la classifiquem. És a dir, la llengua determina fortament el pensament. Entre parlants de diferents llengües poden existir diferències notables alhora de resoldre problemes, això és fruit d’aquest relativisme lingüístic.

La versió més relativista descriu la llengua com una espècie de presó que ens encaixona la realitat segons els paràmetres ja establerts per aquesta. Per tant i tornant a l’exemple dels hopi, aquests mai podran temporitzar el temps en futur, perquè aquest concepte no existeix en la seva llengua.

Podeu suposar que aquesta hipòtesis va tenir certes crítiques per part dels universalistes que creien que la ment humana,  independentment de la cultura, té les mateixes estructures bàsiques de llenguatge, per tant hi ha d’haver uns trets comuns i universals.

Els estudis fets per demostrar aquestes afirmacions es basaven en els colors, en com anomenem els colors segons el llenguatge i en la capacitat d’ aprendre colors nous quan aprenem un idioma nou. L’objecte d’estudi era la conceptualització dels colors mitjançant el llenguatge: quin nom posem als colors, quants colors distingim,... Per exemple, Berlin y Kay van reunir una mostra de parlants de llengües diferents i els van donar 320 targes de colors diferents. Els van demanar que les classifiquessin fent piles del mateix color i que entre les piles escollissin  la targeta que millor representava el color. Amb aquest estudi van arribar a la conclusió que hi havia almenys quatre qüestions universals quan es tractava de posar nom als colors (de l’estil que totes les llengües que tenen un terme per designar el vermell, disposen d’un terme per blanc i un per negre...). Però també van dividir els participants en estadis, essent els estadi I, les societats menys desenvolupades com els Dani, de Papua Nova Guinea, que tan sols  diferenciaven blanc/negre. L’estadi II, els Tiv de Nigèria que usaven gammes de colors i les paraules llum o fosc per determinar la saturació del color. I d’aquesta manera anar avançant estadis fins arribar al estadi VII poblat per les societats europees, àrabs, coreanes... Com podeu observar això fa tuf a evolucionisme, i és fàcilment manipulable per part dels sectors més racistes de la societat. Per tant, la disputa entre relativistes i universalistes estava servida.

Després de mil discussions entre relativistes i universalistes ens adonem que  les coses no sempre són ni blanques ni negres, sinó que entre aquests dos colors hi ha un munt de matisos. Per una banda, els relativistes no poden deixar-ho tot en mans de la cultura, no poden negar que tots som homo sapiens sapiens, per tant, hem de compartir unes estructures mentals que condicionen la manera com conceptualitzem, memoritzem i classifiquem la realitat. Per l’altra, els universalistes no poden passar per alt el paper de la cultura i deixar en mans de la fisiologia neurològica de l’home la determinació semàntica de cada llengua.

M’agrada pensar que existeix una interdependència entre uns i altres i que  com moltes coses a la vida  el punt mig és l’equilibri, és l’assortiment de respostes, el que fa rica la ment humana, per molt que alguns s’entestin en donar una única resposta vàlida a les preguntes.

Ara que ja en saps una mica més, et passo un festival de colors. La verdura més odiada plena de diferents gammes de colors, al gust del consumidor i et deixo escollir com conceptualitzaràs cada color.

És ideal per: TOTHOM, verdura de fulla verda una de les més preuades.
Absteniu-vos: detractors de les bledes. (Heu pensat en donar-li una segona oportunitat?)

Ingredients:
-1 Manat de bledes.
-3 pastanagues.
-1 ceba
-Daus de pernil salat.

1.Rentem i tallem les bledes, les pastanagues i la ceba.
2.En una paella amb poc oli d’oliva coem les bledes amb la tapa de la paella posada, per aconseguir una cocció gairebé al vapor.
3.Quan estan gairebé cuites afegim la pastanaga, la ceba i el pernil.
4.Coem tot junt i servim.



Dels errors també s’aprèn:
-Us animo a comprar les bledes i els espinacs a plaça, la diferència de gust i de qualitat no té color, i a més a més, reactiveu el consum quilòmetre 0 i l’economia del poble.
-No llenço mai les penques (tiges) de les bledes, tenen un alt contingut en fibra.
-La forma com tallem les verdures pot fer que siguin més desitjables i que modifiquin la seva textura. Si talleu la pastanaga amb el pelador de patates, descobrireu una textura molt diferent.
-Si us en sobra, l’endemà podeu fer una truita per llepar-se els dits.

divendres, 6 de setembre de 2013

FLORS DE CARBASSÓ


Avui tinc ganes de parlar de sexe i fins i tot  més que de sexe, em ve de gust reflexionar sobre  sexualitat,  gènere,  pràctiques sexuals i  identitats sexuals. En resum, vull fer una reflexió sobre antropologia de la sexualitat; el sexe pròpiament dit  el deixarem per més endavant...
Permeteu-me primer fer un apunt: les xarxes socials on vivim, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre entorn ens impregnen d’una manera de pensar i de veure el món concreta. Això ho hem dit mil vegades, un exemple molt suat seria com  a la Sibèria tenen infinitat de paraules relacionades amb la neu i el fred, en canvi, als països plujosos, una bíblia de paraules sinònimes de la pluja. El mateix passa doncs amb el sexe, o millor dit, amb el gènere.

Per gènere entenem bàsicament mascle/femella, és a dir, aquell concepte que descriu el sexe biològic, el necessari per la reproducció, el que  és utilitzat també per animals i plantes, el que apareix en el nostre DNI, a l’historial clínic o al cens poblacional. Per tant a casa nostra només pots ser mascle o femella. Ara bé, quan alguns aixequem la cella i ens preguntem que passa amb les persones que són , i no vull dir pateixen perquè no crec que sigui una malaltia sinó una variant de la normalitat, hermafroditisme (hi ha un ventall de possibilitats, des de la persona que posseeix ambdós òrgans reproductius a  l’hermafroditisme hormonal) o amb les persones que tenen intersexualitat o senzillament que senten un gènere que no coincideix amb el del DNI. A casa nostra això és un problema, i sovint aquestes persones viuen amagant el seu gènere i fins i tot reprimint les seves pràctiques sexuals. Altres societats disposen de tres gèneres!

Més enllà del gènere biològic trobem, la identitat sexual que és el gènere amb el que m’identifico davant la societat, tingui els òrgans que tingui. Per portar a terme aquesta identitat que senten, però que la resta de societat no sap, simulem mitjançant la roba i les conductes pertànyer al altre gènere, a fi de ser tractats socialment amb el gènere amb el que s’identifiquen. Un exemple són els mal anomenats transvestits, antigament eunucs (mascles que davant d’aquesta dicotomia s’amputaven els testicles). No cal dir el caire pejoratiu que té a casa nostra que un mascle simuli mitjançant la roba ser una femella o a l’inrevés. Sortosament,  a altres cultures, aquest col·lectiu està molt ben vist, fins i tot són els encarregats de dur a terme tasques sagrades dins la societat perquè es creu que porten sort.

Altra cosa ben diferent són les pràctiques sexuals, això sovint va acompanyat del rol sexual que tenim. En resum, jo puc ser una femella que alhora de practicar sexe prefereixi fer-ho amb altres femelles (la famosa homosexualitat), o un mascle amb identitat sexual de femella (que vesteix com a femella i vol ser tractat socialment com a tal) que practica sexe amb altres dones. Una persona hermafrodita que posseeix vagina i penis que prefereix mantenir relacions amb mascles. La combinació és infinita, tot i que al DNI només ens permet  ser mascle o femella, i espera que els nostres actes socials i les nostres pràctiques  sexuals estiguin en consonància amb això. És la naturalesa davant  el que la cultura ha desenvolupat i com ens entestem a fer de la biologia l’única manera de veure el món, quan en realitat la humanitat és molt més complexa.

Ja veieu doncs, l’absurda senzillesa d’una femella amb una marcada identitat femenina practicant sexe amb un mascle amb identitat sexual molt masculina. I a partir d’aquí, mil tipus diferents de reproducció (gràcies també a les tècniques de reproducció assistida)i mil tipus diferents de  família. Al meu gust totes igual de vàlides, perquè com una llei pot invalidar els sentiments d’una persona?

Espero haver obert les vostres ments, i encès la guspira del saber. Si sou amants del cinema alternatiu us recomano la pel·lícula XXY, on la protagonista és una persona adolescent hermafrodita que haurà de lluitar contra la dicotomia mascle/femella que li imposa la societat on viu.

La recepta també va pel mateix tema, en aquest cas no hi ha més que mascle i femella, la combinació sempre serà la mateix, però és una romàntica història...
La flor femella serà pol·linitzada per la flor mascle, i parirà un carbassó, morint letalment durant la criança d’aquest. El mascle després de la seva tasca reproductora morirà de vell, potser abans mori depredat per un humà, que en farà un us nutritiu i gastronòmic. 
Tan sols les flors de carbassó mascle són les que consumirem.

És ideal per: Una forma de consumir verdura molt diferent, amb totes les avantatges que té el consum d’aquest tresor de la alimentació.
Absteniu-vos: Persones que patiu colesterol, és una recepta de verdura però arrebossada, ull!

Ingredients:
-Flors de carbassó
-Pernil dolç
-Formatge brie
-pa ratllat
-ou batut

1.Extreiem la tija i el pistil de les flors i netegem  amb abundant aigua
2.Farçim les flors amb un tall de pernil dolç i formatge a l’interior
3.Empanem les flors, passant-les per ou batut i per pa rallat.
4.Fregim en oli ben calent.


Dels errors també s’aprèn:
-De flors de carbassó en podeu trobar al mercat, sinó en veieu sempre en podeu encarregar a alguna pagesa.
-Cal absorbir bé l’oli de fregir-les amb un paper de cuina.
-Recordeu que esteu menjant flors, mastegueu-les a consciència, són un aliment força indigest.
  


dissabte, 20 de juliol de 2013

GASPATXO

Des de l’airoport Indira Gandhi, estic asseguda en una cadira on fàcilment visualitzo la televisió amb l’hora d’embarcament del vol que ens portarà cap a casa i la porta del lavabo. Sóc conscient que, si fa no fa, em quedem unes 11 hores de vol per endavant acompanyada per alguna bactèria intestinal que m’empeny a visitar el bany cada mitja hora aproximadament. 
Després d’haver recorregut a la farmacologia sense èxit, no em queda més que esperar i hidratar-me. Així que la meva ment navega una mica més enllà que el meu cos físic i tancant el ulls faig un viatge astral a casa meva, al meu sofà, a les meves sabatilles i a la pulcritud del meu lavabo, i la idea és brillant…
-Toni, passe’m el mòbil please, ara mateix li envio un sms a la meva mare perquè ens faci un plat de caldo, per quan arribem a casa.
-A val, bona idea!

És una idea una mica esbojarrant tenint present que les temperatures són altes, però és que sóc de cullera, no de guisats: de sopes, de cremes, d’arròs caldós i de gaspatxo. I com més cansada estic més m’agrada un plat de sopa. I no us podeu imaginar l’efecte antibiòtic que va tenir aquell caldo, lògicament la bactèria índia que s’ho passava bé dintre els meus budells, no va sobreviure a una sopa occidental, superant amb escreix l’efecte que tot fortasec i ciprofloxacino m’havia fet amb anterioritat.

Vaig passar una calor de boja menjant la sopa calenta, però era necessari. Vaig recordar-me de l’Índia quan més calor fa més calent veuen el te, perquè creuen que igualant la temperatura exterior amb la del cos no es té tanta sensació de calor. Té un fonament físic important, així que em va semblar una idea intel•ligent, tot i que a occident no l’apliquem.

Recuperadíssima dels mals intestinals he seguit amb normalitat els àpats i les visites al lavabo. Un dia d’aquesta setmana al vespre quan vaig arribar del curs a Girona cansadíssima i amb el cap ple de cabòries sobre els cranis, pelvis i restes òssies analitzades a l’osteoteca de la UdG, obro la porta del pis i en Toni em diu que ha fet gaspatxo, dins meu un allau d’ aplaudiments i fora un gran somriure. Fantàstic! Com a dona de cullera m’encanta el gaspatxo, només tinc un petit problema, difícil de confessar però no impossible: no el ser fer! No tinc aquest do, tampoc el de la pintura, ni el del cant, ni el del ball, doncs menys encara el de fer gaspatxo! Així que és ell qui fa el gaspatxo a casa i, certament, li queda boníssim.

Per mi és un dels plaers gastronòmics de l’estiu juntament amb els gelats i els mojitos. No cal que us en faci bona propaganda ja ho sabeu, alt contingut de vitamines i baix en calories, feu-ne un consum indiscriminat durant els mesos de calor perquè com deia el savi Dr. Marañón:

"sapientísima combinación empírica de todos los simples fundamentales para una buena nutrición"

No cal que diguem que sempre és millor fer-lo a casa i, a més a més, podreu fer-lo al vostre gust, augmentant o disminuint alguns aliments com l’all, el cogombre, els pebrots... Aquesta és una recepta més, de les mils que corren, cadascú que la manipuli al seu gust! Això sí, sinó sou amants de l’all, la ceba ni del cogombre i feu un gaspatxo sense aquests ingredients, sigueu conseqüents amb els vostres actes i no l’anomeneu gaspatxo, sinó suc de tomàquet.

És ideal per: els que no consumiu verdures amb prou quantitat.
Absteniu-vos: persones que patiu acidesa o reflux abdominal, el tomàquet és de mal pair, podeu optar per bullir-lo abans.

Ingredients:
-2 Kg. de tomàquets madurs
-1 cogombre
-1 ceba tendre
-1 pebrot vermell
-2 alls
-1 llesca de pa rodó
-Vinagre
-Oli d’oliva suau
-Sal.

1.Pelem els tomàquets, els triturem i els passem per el col•lador xinès, reservem.
2.En un altre bol triturem el cogombre, prèviament pelat, amb els alls, el pebrot i la ceba. Passem pel col•lador xinès i barregem amb els tomàquets triturats.
3.Mullem la llesca de pa amb vinagre, fins que quedi ben impregnada, triturem, passem pel col•lador xinès i ho barregem tot.
4.Triturem el conjunt i rectifiquem d’oli, vinagre i sal.
5.Serviu-lo ben fred i es pot acompanyar d’una picadeta dels aliments que el componen, juntament amb crostons de pa!


Dels errors també s’aprèn:
-Els tomàquets han d’estar ben madurs, un truc és comprar-los el dia abans i posar-los en una plata fora de la nevera, amb la mateix escalfor de la cuina van madurant.
-És millor treure l’ull de l’all, així no retornarà tant.
-El triturat i col•lat és al gust, penseu que antigament no existien trituradors elèctrics i es feia amb morter.
-L’espessor del gaspatxo es regula amb l’aigua que li podeu incorporar al final, tot depèn si el voleu prendre amb cullera o begut. 

divendres, 5 de juliol de 2013

NOODLES

La setmana passada vaig representar una escena totalment d’estampa al sofà de casa meva. Sopava  truita d’espinacs i un tomàquet amanit però sense utilitzar coberts, no us poseu les mans al cap, vaig utilitzar bastonets xinesos. No m’he trastocat ni m’ha posseït l’esperit de Confuci, més aviat volia agafar pràctica, ja que el divendres tenia programat un sopar xinès a casa, calia menjar amb bastonets i ambientar el menjador de casa; en diuen fer una sopar temàtic una bogeria com una altra que et fa riure una estona amb els amics.
Em va sorprendre positivament l’experiència de menjar amb bastonets tot i que  em vaig menjar la truita ja freda,  no vaig tenir aquell gust metàl•lic a la boca: la sensació d’estar ingerint un tros de metall, la fusta resulta molt més agradable. 
Per els asiàtics menjar amb coberts de metall és de bàrbars, els coberts són  vistos com a armes bèl•liques, i només utilitzaven bastonets de plata en els palaus antigament quan hi havia perill de enverinament. Sabeu que el 30% de la població mundial menja amb bastonets? La costum es remunta a fa més de 5000 anys, quan es cuinaven els aliments tallats ben petits per estalviar energia de combustió (com més petit tallem un aliment més ràpid es cou, per mostra la verdura bullida) d’aquesta manera utilitzaven dues branquetes de fusta per agafar els aliments del foc i portar-los a la boca, sense cremar-se. Avui en dia, els asiàtics mantenen aquesta costum de menjar amb bastonets exceptuant la sopa, que la prenen amb culleres de ceràmica.  Cal dir, que no a tot el continent mengen amb el mateix tipus de bastonets, els de la Xina són els més llargs i prims, al Japó són més rabassuts , a Corea solen utilitzar-los de metall i a Tailàndia són poc utilitzats en general.
Però si  aneu  a fer de turistes al continent asiàtic, sempre us oferiran uns coberts occidentals, em pregunto si als xinesos que venen a admirar la Sagrada Família els hi ofereixen bastonets. Aquí ho deixo!
Com a utensili per menjar, els bastonets reclamen, no solament destresa i curositat, sinó també un protocol adjunt:
-Queda prohibit llepar els bastons, són tan sols per apropar els aliments a la boca, en cap cas punxar-los com si fossin olives d’aperitiu.
-En el cas de que hi hagi arròs en un bol al mig de la taula, s’utilitzaran els bastonets del bol, en el seu defecte s’agafarà el que es necessiti sense remenar.
-No és recomanable clavar els bastonets en un bol d’arròs, aquesta pràctica s’utilitzava en els rituals funeraris ancestrals, per tant, per els asiàtics es símptoma de mal auguri.

No intenteu menjar arròs occidental amb bastonets, perdreu la paciència i la gana, penseu que a l’Àsia hi ha mil tipus d’arròs i solen menjar-lo enganxós, per tant se’ls hi fan boletes que els faciliten l’ús dels bastons, en cas que estigui ben desenganxat semblantment al nostre arròs llarg, obren la boca s’apropen el bol i utilitzen els bastons per arrossegar l’arròs del bol a la boca, sense fer pinça amb ells.
Per cert, el millor lloc per comprar bastonets és a la botiga de productes xinesos, per poc preu us fareu amb uns bastonets d’aparença de bambú i amb inscripcions, això sí, no sabrem mai el que hi posa...

Aquí us deixo la recepta dels noodles, els fideus japonesos, pel cas de fer un sopar asiàtic.
No confongueu mai un japonès per un xinès, és totalment ofensiu per a ells, semblantment per nosaltres que ens confonguin amb un italià, perdoneu però de la paella al risotto hi va un món! Doncs dels noodles als fideus d’arròs xinesos també, per tant, el millor és dir menjar asiàtic en aquest cas; com més gran l’etiqueta millor!

Si voleu complementar la dieta, podeu visitar: http://pucherodelceaco.wordpress.com/2013/05/31/rollitos-de-primavera. 
És el blog d’un company on trobareu la recepta de rotllets de primavera, molt fàcils de fer i boníssims! Javi  ànims amb el blog!

És ideal per: Persones que necessiteu hidrats, les que no us agrada el peix, aquí hi és d’incògnit. Si patiu colesterol, cap problema.
Absteniu-vos: Persones que teniu la tensió esverada, la salsa de soja és massa salada.

Ingredients:
-Noodles
-Gambes o escamarlans pelats
-Ceba
-Carbassó
-Salsa de soja
-Brots de soja en conserva
-Pastanaga ratllada

1.Bullim els noodles segons les instruccions del envàs, solen ser molt pocs minuts.
2.Tallem les verdures ben petites i pelem les gambes.
3.En una paella coem la ceba, el carbassó, la pastanaga, la soja i les gambes pelades.
4.Tirem els noodles a la paella amb les verdures i ruixem amb salsa de soja, sense por!






Dels errors també s’aprèn:
-Si teniu una paella tipus wok, us quedarà genial

dissabte, 29 de juny de 2013

FLAM DE FORMATGE AMB SALSA DE PEBROTS DEL PIQUILLO

Sempre m’ha agradat el mes de Juny, suposo que és perquè encara, temporitzo els anys com a cursos escolars ja que fins fa poc era estudiant, o potser també perquè dormo amb un professor. Però avui tinc ganes de parlar de l’escola, de la universitat, de l’institut, de l’educació formal en general.

Segons Spindler l’educació no és res més que la transmissió de la cultura, de manera que l’escola es converteix en una base que iguala tots els infants amb el mateix tipus de coneixements, una espècie de mecanisme per perpetuar una cultura determinada. Segons Dubet el que fa l’escola és “formatejar” individus, l’escola crea ciutadans adaptats a les necessitats del sistema.

Tots sabem que l’escola és una institució social purament occidental, és a dir, no és que a la resta del planeta els nens corrin “salvatges” sense aprendre les normes socioculturals del lloc on viuen, senzillament tenen altres maneres de perpetuar la cultura i d’educar els infants ni més ni menys vàlides, únicament diferents. Potser no aprendran a llegir ni a resoldre logaritmes, però això tampoc els hi cal, ja que aquest és un coneixement purament occidental, i recordem que l’escola ha de ser un mirall de la societat.

És per això que els antropòlegs estem totalment en contra de les ONG en general, i concretament de les que es posen medalles de fundar escoles en el mal anomenat ”tercer mon”, perquè aquest fet fa pudor a colonització i sovint a evangelització. No tots els infants d’arreu del món han d’aprendre a dividir, és possible que per un infant de l’amazones les matemàtiques no siguin tan importants com aprendre a guiar-se per la selva de nit, sense ser atacat per una bèstia ferotge. Una nena Sami, necessita saber com es cusen les pells d’un ren per fer unes botes i potser no cal que conegui a la perfecció la revolució industrial a Anglaterra. Per no anomenar la quantitat de pobles que utilitzen un llenguatge no escrit, aquests veuen com el seu idioma es va perdent per falta de comunicació entre generacions. Sovint els occidentals  creiem que anem a “salvar” els nens del “tercer món” de la pobresa, però el que fem és deixar lliure el nostre paternalisme. Tancant als nens a l’escola, ja estem trencant la unitat familiar, sovint estem perjudicant l’economia del poblat (que no és tan sols una qüestió de moneda i de borsa) i no cal parlar del vincle social que és perd, per tant, de com la seva cultura retrocedeix per deixar lloc a la cultura occidental, que és la que aprenen a l’escola.  Tots els coneixements que els hi donarem seran purament occidentals, inservibles per el seu dia a dia i es produirà una discontinuïtat entre els valors que es transpiren a l’escola i els de la seva comunitat.

Contràriament a  això, a aquí un infant que no ha anat a l’escola no tindrà eines socials per ensortir-se’n, no tan sols no tindrà coneixements acadèmics per operar el dia a dia, sinó que segurament mostrarà dificultats per socialitzar, i és que de fet l’escolarització és obligatòria. I tot i que ens queixem de com és de pesat anar a l’escola, al final ens acabem animant i això passa perquè realment veiem un resultat i té una utilitat pràctica en el nostre dia a dia. Molts acabem acumulant vàries titulacions, ja siguin mòduls o els nous graus, postgraus o màsters. I és que el “saber” enganxa, i quan acabes un curs penses en  que tal seria ampliar aquella assignatura que t’ha fascinat o en fer el curs d’accés a la universitat, perquè ben mirat ja hi estàs posat.

Avui em trec el barret per molts companys i companyes que tot i la que està caient al país no abaixen el cap:

-La meva germana per el seu primer curs d’Història de l’Art, moltes felicitats i endavant! 
-Mónica perquè totes sabíem que ho aconseguiries, ets una excel·lent auxiliar i seràs una DUI excel·lent, també.
-Carol, auxiliar i mare d’una nena preciosa i encara té temps per estudiar treball social, ànims!
-Al company Dani, futur antropòleg. Malinowsky estaria orgullós de tu!
-A la Paz que fa molt poc ha començat el camí de llevadora, molts ànims!
-Maika, la segona carrera és dura però preciosa, gaudeix-la!
-Al filòsof que sovint penso que és incombustible amb la Tesi, ho aconseguiràs, n’estic segura!

Aprofito també per desitjar-vos unes bones vacances,  especialment a tot el personal docent que tot i les inclemències laborals es mantenen ferms en esperit.

Així que us convido a un flamet salat per celebrar les fites acadèmiques aconseguides i per aconseguir. És fred o calent com més us agradi!

És ideal per: Celebracions!
Absteniu-vos: Intolerants a la lactosa, hipertensos i persones amb el colesterol elevat.

Ingredients:
-5 ous
-250grm de formatge rallat
-500ml de nata per cuina
-Mantega
-8 pebrots del piquillo


1.Amb una batedora elèctrica barregem els ous, 250ml de nata, el formatge rallat i un pessic de sal.
2.Untem unes flameres amb mantega i dipositem la massa a dins i coem al forn, al bany maria 170ºC amb l’escalfor a baix uns 35minuts.
3.Amb la batedora elèctrica triturem els pebrots del piquillo amb 250ml de nata i un pessic de sal.
4.Coem aquesta salsa a foc suau durant 5 minuts.
5.Desmotllem els flams i tirem la salsa pel damunt.





Dels errors també s’aprèn:
-La cocció al forn al bany maria és senzilla en una plata per el forn posem dos dits d’aigua i a dins les flameres amb la massa.
-Els flams són cuits quan l’escuradents surt net.
-El formatge rallat es pot posar al gust…
-Els pebrots del piquillo són en conserva.


dimarts, 18 de juny de 2013

AMANIDA RUSSA

He notat en moltes ocasions que la gent acostuma a sentir-se bé quan em comenta l’edat que té. Jo els responc: “Et feia més jove”. I això la fa parar boja, la gent. Això i comentar el gran bronzejat que tenen és el que més agraeixen. Si dius algú “Et feia més  jove i estàs molt moreno” la bogeria és máxima.

Tot el que podríem haver estat tu i jo, si no fóssim tu i jo.
Albert Espinosa

Haig de confessar que a mesura que he anat creixent he perdut la “passió platjaril”. Diguem que no sóc fan de la platja, mai trobo el moment d’anar-hi, sempre tinc altres coses a fer, i quan hi vaig em canso de seguida, quedo esgotada al moment. És per això que llueixo el mateix to de pell gairebé tot l’any. A vegades penso que quan el meu sistema reproductor caduqui, l’anomenada menopausa, tindré problemes de densificació òssia (osteoporosis). 

Per tal que la vitamina D metabolitzi el calci que mengem és imprescindible que ens toqui el sol. És per aquest motiu que als llocs del planeta on els rajos solars no són tant directes, els humans tenim la pell més clara per tal que ens traspassin més fàcilment la pell, contràriament a les zones on el raig solar és més directe (als equadors), allà els humans tenen la pell més fosca per protegir-se dels raig UVA.

Heus aquí una dicotomia: prendre el sol és imprescindible per metabolitzar vitamina D, per tant per evitar problemes ossis, entre altres coses, però alhora és molt perjudicial, ja que augmenta el risc de patir un càncer de pell, entre d’altres perles, com cataractes prematures i envelliment facial.

Prendre el sol de manera indiscriminada és perjudicial, això ho sabem tots, tot i això sempre trobem algú que llueix cremades solars amb somriure i orgull, el llistat de motius sol ser:

-Vaig anar al camp a fer una barbacoa jo no pensava...
-Em vaig posar protecció solar però...
-És que jo no em poso mai protecció solar, no m’he cremat mai.
-És que si em poso protecció solar no em poso morena.

Permeteu enervar-me molt!!!!

-Sempre que és de dia hi ha perill de cremada solar, per tant, cada dia abans de sortir de casa ens hem de posar protecció solar, lògicament el raig solar durant l’estiu és més directe i anem més destapats per tant hi ha més risc, però durant l’hivern també ens arriben els rajos solar. Sabeu que la pell té “memòria”? El sol és un dels principals factors d’envelliment: cada cop tens més pigues, taques i imperfeccions a la cara oi?  De ben segur que no oblideu posar-vos desodorant al sortir de casa, doncs recordeu  la protecció solar a la cara durant tot l’any!
-Si no ets de pell fosca és totalment necessari que aquesta sigui de factor 30 o més, sinó és així simplement és un succedani de protecció. Cal aplicar-la mitja hora abans de sortir de casa, posar-la a la platja no és la millor idea.
-La protecció solar no evita el bronzejat.
Està bronzejat està de moda però no a qualsevol preu, cal tenir un bronzejat adient amb el nostre to de pell i gradual durant l’estiu. Ni el noi cranc, ni la noia rossa (tintada) de cabell i moreníssima de pell molen. No us sembla? Aneu a la platja, a la piscina, preneu el sol i bronzegeu-vos, és saníssim i la pell bronzejada és maca, però feu-ho amb seny!

Recordo aquells matins d’estiu de la infància, una horeta de classes particulars i a la platja tot el matí, més ben dit a mar, perquè a Blanes no anem a la platja anem a mar, i els habitants  més veterans a marc. Arribava a casa afamada  i amb una set d’espant, per sort la meva mare (que ja coneixia fins a quin punt de pesada em posava quan tenia gana) havia preparat el dinar  abans. Sovint, hi havia amanida russa, amanida de pasta o algun plat fred, que la veritat era d’agrair.

Us passo un clàssic per arribar de la platja. Us aportarà vitamines, moltes calories i fins i tot els beta carotens que necessiteu per mantenir el desitjat to de bronzejat. Pot ser un plat únic ja que aporta hidrats i proteïnes, tot depèn de la gana que porteu...

Aix! M’oblidava: El llibre que he citat al principi és molt recomanable per un matí de platja, amè, divertit i molt fàcil de llegir. Us animeu?

És ideal per: Aquells que no us agraden les verdures, aquí estan ben amagades. Mantenir el bronzejat i  recuperar forces després d’un matí de platja.

Absteniu-vos: Persones que patiu colesterol, sempre la podeu menjar amb una vinagreta que substitueixi la maionesa.

Ingredients:
-Patata
-Pastanaga
-Pèsol
-Mongeta verda
-2 llaunes de Tonyina
-2 ous durs
-Olives
-Pebrot escalivat
-Maionesa

1.Rentem les verdures i les tallem a quadrats, els pèsols no òbviament!
2.En una olla bullim la mongeta, la patata, la pastanaga i els pèsols durant 20 minuts.
3.Barregem en un bol les verdures ja cuites amb 2 llaunes de tonyina, les olives i els ous tallats ben petits.
4.Afegim dos cullerades de maionesa i remenem.
5. Posem a la nevera per tal que es quedi ben freda.
6.Abans de servir decorem amb pebrots.


Dels errors també s’aprèn:
-Podeu utilitzar pèsols de llauna, en aquest cas els afegirem amb la tonyina.
-La tonyina no cal que sigui en oli d’oliva, la podeu comprar al natural, perquè en aquest cas la barrejareu amb maionesa, per tant, tampoc notareu l’oli d’oliva i d’aquesta manera estareu restant calories absurdes al plat.
-Jo ho acompanyo de bastonets de pa per trencar la textura de l'amanida.
-Qualsevol ingredient és susceptible de canviar al gust.

divendres, 7 de juny de 2013

RISOTTO DE TROMPETES DE LA MORT


Diu la llegenda que el risotto va ser cuinat per primera vegada com a àpat nupcial, voleu saber la història? Diu així:

Durant la construcció de la catedral de Milà, més coneguda com il Duomo Dei (mot que prové del llatí i significa la casa de Déu), sorgir una història d’amor; de la talla d’un conte de princeses o d’una pel•lícula digne de Walt Disney.

Diu la llegenda que hi havia un  mestre vidrier que provenia de Flandes -penseu que aquest era un ofici de gran prestigi per això era honorat i respectat per els seus deixebles que estaven orgullosos de poder treballar per el gran artista que arribar a Milà des de el nord  d’Europa, amb la seva dona i la seva filla.

Un bon dia, la filla aparegué per la catedral a veure al seu pare treballar,  i no passar desapercebuda per un dels deixebles del mestre vidrier. Aquella noia tenia una llum especial, és clar que no era com les milaneses, no tenia els ulls foscos i penetrants, sinó blaus i plens de llum, els seus cabells eren llisos i del color de l’or i la seva pell blanca i delicada. Aquella jove desprenia tota la llum que ell com a vidrier buscava en les seves obres d’art. La seva pretensió era deixar que el sol entrés a la catedral i  l’ il•luminés i que les obres d’art en ella presents (escultures, frescos...) lluïssin gràcies a la llum del rosetó. La filla del mestre era la personificació d’aquell joc de llums que el deixeble perseguia.

Ràpidament sorgir l’amor entre el deixeble i la filla del mestre. Amor que no van trigar a oficialitzar davant del pare, que no s’hi va oposar en cap moment. Així que, dit i fet van preparar el seu casament. El nuvi era un aprenent eixerit però també un excel•lent cuiner, i volia sorprendre el seus convidats amb un àpat nupcial molt original, energètic i fàcil de pair, així que es va decantar per l’arròs. Com a artista que era va decidir tenyir l’arròs, volia que fos del mateix color que els cabells de la seva futura esposa, creia que el color daurat donava llum i prestigi i per aconseguir-ho va utilitzar el mateix tint que utilitzaven al taller de la catedral per tenyir els cristalls de daurat: el safrà. Així que l’àpat nupcial fou un arròs caldós de color daurat que va fer obrir les boques de tots els convidats i també del mestre vidrier i la seva filla. Era el que ara coneixem com risotto a la milanesa.

A partir d’aquí s’ha anat deformant la cosa, o millor dit reinventant i variant al gust del consumidor, a la disponibilitat d’ingredients segons la temporada, el lloc...

Jo us proposo un risotto amb aspecte de noia llatina, més aviat amb mirada penetrant, faccions facials marcades, cabells foscos i rebels, corbes corporals contundents, cridanera, amb caràcter marcat (sovint intransigent i amb mala llet), però també una amant fogosa, una noia divertida, que gaudeix cantant i ballant i que sap valorar un bon plat de risotto!


És ideal per: Molt energètic, plat típic de les dietes vegetarianes, esportistes aquí teniu els vostres amics hidrats en gran quantitat. Diabètics, l’arròs és un hidrat d’absorció lenta ideal per no fer hipoglucèmies inesperades.

Absteniu-vos: Hipertensos i persones que patiu colesterol. 

Ingredients:
-200grm d’arròs
-375 cc d’aigua
-125 cc de llet
-10grm de  trompetes de la mort seques o bolets secs
-1 ceba
-vi blanc
-1 cullerada de mantega
-50 grm de parmesà ratllat


1.Barregem l’aigua, la llet i els bolets secs en un bol. Ho deixem reposar mitja hora per tal que s’hidratin. No llencem l’aigua i la llet, ens servirà de caldo per l’arròs.
2.Tallem la ceba ben petita i la sofregim en una cassola.
3.Afegim el vi blanc a la ceba i deixem reduir, fins que quedi a la meitat.
4. Quan els bolets ja estan hidratats els afegim a la cassola i deixem coure uns minuts.
4.Tirem l’arròs, el deixem enrossir una estona i després afegim la llet i l’agua que hem reservat. Coem durant 15 minuts aproximadament.
5.Un cop és cuit, el retirem del foc i afegim la mantega  i el parmesà. Remenem amb una cullera de fusta.




Dels errors també s’aprèn:
-Podem variar els bolets al gust.
-Els nens poden menjar-lo sense problemes, ja que hem evaporat l’alcohol del vi blanc.
-La cocció de l’arròs varia segons el tipus, és millor seguir les indicacions del envàs.