diumenge, 5 d’octubre de 2014

SOPA DE CEBA


Aquest estiu he estat a un dels cementiris més grans del món: Auschwitz.
El lloc escollit per Hitler i els seus compatriotes, en termes del nazisme, la Solució final al problema del judaisme, un holocaust sense precedents o com l’anomenen els propis jueus: el Shoah, que en hebreu significa catàstrofe.

En aquestes contrades hi reposen les cendres de més d’un milió de Persones. La majoria com bé sabeu eren jueus, però també van exterminar polonesos, gitanos, presoners de guerra soviètics, criminals, homosexuals, alemanys amb discapacitats físiques o mentals, testimonis de Jehovà i tots aquells que ells consideraven una amenaça per el partit o per l’evolució de la raça àrea.

Per això van construir els camps de concentració, espais on deportaven tots aquests grups de persones citats anteriorment. Un cop arribats, separats de la família i desposseïts dels objectes personals, eren seleccionats en dos grups, aptes o no aptes. Aquests últims eren conduits a les càmeres de gas, on els seus propis compatriotes jueus eren els encarregats de tancar-los a dins juntament amb una llauna de Zyklon B (que era la marca registrada d’un insecticida a base de cianur) i gasejar-los fins a  produir-los la mort. Els aptes, eren sotmesos a una desinfecció i un cop rasurat el cos sencer, eren premiats amb un pijama de ratlles, uns esclops de fusta, un número de barracó i una llitera. Aptes per a treballs forçosos inhumans. Les lliteres òbviament, eren compartides, el menjar molt escàs i pobre en nutrients, els esclops t’asseguraven unes nafres incurables, ja ho deia Primo Levi (un dels supervivents d’Auschwitz): La mort a Auschwitz comença pels peus”.

Per poder aconseguir unes botes, una cullera, una samarreta interior o qualsevol altre atuell necessari s’havien de fer tractes amb els treballadors del barracó anomenat Canadà. Aquest era el barracó on s’hi emmagatzemaven tots els objectes personals dels presoners, certament que treballar en aquest barracó era una sort, ja que sempre es tenia més oportunitat per “pispar” quelcom per intercanviar-ho en el mercat negre, ja fos una cullera, unes botes, unes ulleres. L’única moneda de canvi que tenien els presoners era la sopa, així el canvi més normal era: dues sopes per unes botes. Això és traduïa en el fet que els treballadors del barracó Canadà tenien un pronòstic de vida més llarg ja que podien menjar més. En canvi, per els altres, això suposava quedar-se dos dies sense sopar per aconseguir un calçat digne –si es pot dir d’aquesta manera-. El valor d’una sopa, no té preu!

Per cert, el nom del barracó li van posar els propis presoners. En aquells temps el país més ric del món era Canadà i el que més si assimilava en aquell infern era allò. Quatre parets plenes d’objectes personals, però també de riqueses, or, diners, objectes de culte religiós... Diuen les males llengües que els bancs suissos són plens de diners alemanys provinents de les riqueses jueves que van sortir d’Auschwitz. També diuen que gran part dels avenços mèdics del S.XX els va fer el Dr. Mengele a Auschwitz, fent cruels experiments amb els presoners. Ens estem aprofitant avui dia d’aquells avanços científics? Us ho deixo per a la reflexió.

Tot això penso que és molt penós, aquí al costat de casa, un tros d’història recent que fa vergonya aliena, quelcom que mai hauria d’haver passat i menys encara repetir-se. I compte, que sovint, la manera de repetir-se la història no és fidel a l’original. Amb això vull dir que, amb els conflictes actuals que abracen les nacions s’hi ha d’anar amb peus de plom. Amb tot, ara que hi podem fer?

Sembla que el que ens reportaria més confort mental seria ignorar-ho, però crec que seria el més indigne per les víctimes i per la humanitat sencera, tampoc cal que jutgem o menyspreem els descendents dels qui van provocar aquest gran error. Sembla sensat fer ús de les paraules de  George Santayana cal recordar, perquè:

Aquell qui no recorda la historia està condemnat a repetir-la!

-Una gran manera de conèixer que hi va passar a Auschwitz en són els seus testimonis, per a mi un del millors és Primo Levi amb la narració de la seva pròpia vivència al camp en forma de best seller: “Si això és un home”.
-Una altra novel·la, potser  més ensucrada i apte per a tots els públics és: “La bibliotecària d’Auschwitz”, de Antonio G. Iturbe.
-Si creieu que aquesta història ens ha ensenyat que els autoritarismes i els règims dictatorials no es podran repetir mai més, us aconsello una pel·lícula alemana del 2011 que no us deixarà indiferents i us farà dubtar d’aquesta certesa democràtica: “La onada”.

Com que d’això va el tema us proposo una sopa, una de capçalera, fàcil de fer, econòmica i boníssima.

És ideal per: És diürètica, però tot i això és força calòrica, sempre en podeu fer la versió hipocalòrica.
Absteniu-vos: Si teniu colesterol.

Ingredients:
-3 cebes grosses
-1 cullerada de mantega
-1l de brou de pollastre fet per vosaltres o comprat
-1 cullerada de farina
-vi blanc
-formatge rallat emmental.
-pa

1. Posem el brou en una olla a escalfar.
2.Pelem i tallem la ceba a la juliana, la coem en una paella amb la mantega a foc suau, una bona estona, fins que quedi ben enrossida.
3.Afegim la farina i quan està ben barrejat ho reguem amb un rajolí de vi blanc. Coem 5 minuts.
4. Afegim la ceba a la olla i deixem coure tot junt amb l’olla tapada uns 20 minuts.
5. Posem al forn dos llesques de pa amb formatge rallat al damunt i quan estiguin ben gratinades les retirem.
6. Servim la sopa en bols i l’hi posem el pa amb formatge al damunt.





Dels errors també s’aprèn:

-Amb una carcassa de pollastre, una patata i una pastanaga, en teniu prou per fer un brou de pollastre per aquesta sopa. Si no teniu més temps, podeu comprar-lo fet.

-Hi ha receptes que en el brou hi posen formatge gruyère rallat, penso que no canvia tant el gust i és un abús de calories, tot i això entre gustos....