dilluns, 31 de març de 2014

TRENA DE POLLASTRE I POMA

Aquesta trena precisa unes mans manyoses, unes mans que sàpiguen trenar, talment com trenar una llarga cabellera. Hem parlat mai de les trenes, els pentinats i tot allò que ens fem al cabell?
El nostre cabell és únic per com el tenim, és a dir per les seves característiques físiques però també per com el tractem, perquè cada comunitat empra en el cabell un tipus de tractament o de no tractament, que fa que aquest sempre esdevingui un element cultural i en algunes ocasions un element dotat de simbolisme. Veiem-ne uns quants exemples:

Frazer (1890) posa de manifest nombrosos exemples on es fa palesa la idea que un home pot ser víctima d’un malefici per mitjà d’un  floc de cabell o d’un tros d’ungles. Els illencs de les Marqueses creien que pel fet d’enterrar un tros de cabell o d’ungles la resta del cos de la persona aniria quedant malmesa com si també estigués enterrada. El mateix autor també posa de relleu com a França quan una persona era acusada de bruixeria, se li rasurava tot el cabell abans d’entregar-la al botxí o a la foguera, ja que es creia que allí és on residia la bogeria i els poders diabòlics.
En aquests dos casos s’utilitza el pars pro toto (la part per el tot) Us sona la història de Samsó? No té res a envejar a aquestes dues!

Wilken (1886) defensava que el cabell era un símbol universal, és a dir, un ítem analitzable a totes les comunitats i convergia amb les directrius de Frazer de el pars pro toto. El cabell és la residència de l’ànima, i per tant, estar en consonància amb l’estat d’aquesta, és per això que la vídua hindú s’afaitava el cabell, per mostrar la més absoluta tristesa i celibat. A les illes de la Melanèsia, Malinowsky sota un altre prisma havia observat la mateix praxis en la vídua i en totes aquelles persones lligades a la vida sagrada.

Hutton (1927) fa un estudi sobre els caçadors de caps Nagas, i descobreix que  utilitzaven el cabell de les seves víctimes per decorar les llances, i asseguraven  d’aquesta manera la fertilitat dels seus camps construint emblemes en forma fàl·lica. Aquest autor fa una associació indirecta entre els cabells i el sexe.

Seguint aquesta línia Fortune explica com els Dobu fan palesa la seva victòria sexual adultera rasurant el cap de les seves amants per fer-ho públic.

Més recentment Hallpike (1987) diu: “el cabell és un símbol poderós!”. Aquest autor parla del cabell social, el cabell com una “matèria” apta per la simbolització. Què vol dir això? Bàsicament que puc fer-ne ús per definir-me i caracteritzar-me com a persona, com a comunitat, que puc inscriure en ell un missatge. El cabell i el seu tractament com a mitjà d’expressió social. D’aquesta manera com diu H.Velasco: la cultura multiplica la “varietat natural”. Semblantment a un tatuatge, un pírcing, la roba que vestim o les joies que ens decoren.

Els missatges en ell poden ser milions això sí, cal interpretar cada tractament del cabell dins de la seva cultura. Des del rasurat al lliure creixement, l’exhibició o l’ocultació, el màxim tractament o el no tractament intencionat, les formes, els colors, les mides, la composició en tires, trenes, metxes, cues, monyos, tal com diferents tipus de decoracions: postissos, peinetes, diademes, corones... Conformen un ítem analitzable que sempre forma part d’un tot cultural.

Hem anat molt lluny per posar exemples, però si voleu ens quedem a casa, i tot allò que us semblen modes, prenen un sentit més enllà d’aquesta. El cabell pot relacionar la persona amb la societat o l’estatus al qual pertany. Algú va dir una barbaritat com ara: els cabells curts són propis de persones envoltades en una gran disciplina: monges, soldats i convictes, i el cabell més llarg pertany a persones més pròximes als marges de la societat: joves i intel·lectuals. Us pot semblar molt classificatori i de fet ho és, però quedem-nos amb la idea principal, està clar que tots ells solen portar pentinats ben diferents, oi? El mateix passa amb la barba i el tractament de la resta del cabell de cos.
Per què serà que ara molts homes occidentals es depilen? Algunes corrents ho relacionen amb la pujada de pràctiques d’esport i la millora del confort durant l’exercici físic. D’altres parlen d’una feminització creixent dels homes, tan dels seus trets físics no modificables (la rubostusitat del maxil·lar inferior, la forma punxeguda dels canins, la prognatació de les orbites...) com dels modificables (el pèl del cos, l’olor corporal...).
A tot això, dir-vos que la barba torna estar de moda entre els sectors postmoderns dels joves. La humanitat no deixa mai de sorprendre’m!

És ideal per: Sopars inesperats, persones que es salten un dia la dieta hipocalòrica.
Absteniu-vos: Persones de dieta hipocalòrica estricta.

Ingredients:
-1massa brisa o de pasta de full
-1 poma
-2 pits de pollastre
-2 porros
-panses i nous
-formatge (ratllat o en llenques)
-canyella

Per al farcit:
1. Piquem el porro ben petit i el passem per la paella amb un xic d’oli.
2. Pelem la poma i la tallem a daus, la afegim a la paella. Fem el mateix amb el pit de pollastre prèviament tallat.
3. Quant aquests ingredients estan ben cuits hi afegim els fruits secs,  la canyella i deixem que s’ofegui tot junt a foc baix durant  uns 5 minuts.


Muntar la trena:
4. Estirem una massa de pasta de full o brisa, fins aconseguir un rectangle (sempre podem utilitzar un ganivet per donar la forma que desitgem a la massa). A la part central del rectangle i formant una fila vertical, hi posem la massa que hem fet a la paella i a sobre el formatge.  A les parts de massa que no tenen farcit a sobre (és a dir a dreta i esquerra del farcit) fem talls diagonals, amb l’ajuda d’un ganivet, de manera que ens quedin unes tires a cada costat que puguem trenar tapant el farcit, alternant una tira per sobre i una per sota, tot fent una trena. (Una imatge val més que mil paraules!).
5. Punxem amb una forquilla la trena i la pintem amb ou. La posem al forn a d’alt i a baix 170ºC, el temps real de cocció és molt poc, tot depèn de si us agrada més torrada o més blanqueta.





Dels errors també s’aprèn:
-El farcit el podeu modificar al gust i convertir-ho amb una recepta dolça o baixa en calories.
-La massa la podeu fer a casa, però realment tenir una massa a la nevera et dóna molt de joc per qualsevol recepta dolça o salada.
-La xarxa està plena de vídeos de com fer el muntatge però crec que, si saps trenar un cop tens els talls fets és força intuïtiu.

dissabte, 22 de març de 2014

ROSCOS

El passat cap de setmana va ser el 50è aniversari de la publicació de: Els altres catalans de Candel. Digueu-me ignorant però, potser per la meva joventut, mai no havia sentit a parlar d’aquest autor, ni d’aquesta publicació. I  resulta que el diari li han dedicat una edició especial, que es titula: Els fills dels altres catalans, recordant Candel 50 anys després. Doncs sí que deu ser important!

D’entrada és un tema que em fascina, la immigració, i em fascina encara més quan em toca de molt a prop, i quan alguns s’entesten a relacionar la immigració amb la integració. Reflexionem-ne!

Recordo com si fos ahir, una tarda ja entrada en el més de maig, quan cursava 3r d’ESO, el professor havia encetat un debat sobre la immigració, la il·legalitat, les pasteres, l’Àfrica subsahariana, els refugiats del Sàhara, els drets humans, les fronteres… L’aula era digna d’una tertúlia televisiva. Tothom hi deia la seva, de cop i volta el professor va fer un incís deixant caure una pregunta a l’aire: -Aixequeu el dit aquells que teniu els dos cognoms catalans! Tan sols dos alumnes dels 30 van aixecar el dit! Lògicament el que el professor ens volia mostrar és que estàvem errats en el concepte d’immigrant i que la majoria dels nostres avis o pares, també havien immigrat en el seu dia, a la recerca de noves possibilitats, i la mostra d’això eren els nostres cognoms!

Amb els anys, aquesta corrent ha esdevingut una nova catalanitat, i pel que he llegit al diari a alguns col·lectius catalano-conservadors els hi va caldre el llibre de Candel, per entendre que tots aquells que en el seu dia havien vingut del sud a viure i treballar a Catalunya, també eren catalans! (De fet més del 50% de la població l’any 1964 eren immigrants  procedents d’altres llocs de la península!).

Catalunya, els necessitava i no solsament això sinó que els acollia com un més de la família, a canvi tan sols que ells no visquessin aquí com una paparra (absorbint-ne tot allò positiu, sense donar res a canvi!), sinó que s’estimessin aquesta terra i aquesta cultura com si fos seva, ja que era un regal i és sabut per tothom que rebutjar un regal és de mala educació! Per això va sorgir el terme xarnego, era un insult, una etiqueta que feia referència a aquell nouvingut a Catalunya que despotricava contra la terra i contra la llengua. És cert que de desagraïts el món n’és ple i n’estic segura que també hi havia un terme per designar els catalans que no acceptaven aquests nouvinguts disposats a treballar i viure a Catalunya, em passa pel cap que són els mateixos que ara estan a favor de disparar contra les pasteres i de regular el “tràfic d’immigrants” el mot que millor designar aquestes persones és R------.

Així va néixer una nova catalanitat, una nova cultura, perquè la cultura és com l’energia que es va transformant, i crec que d’aquesta manera enriquint arreu. Per tant, els catalans conservadors i d’arrel havien d’entendre que els nouvinguts no deixarien de ballar sevillanes per posar-se a ballar sardanes, però que s’esperava d’ells un intercanvi de sabers i tot això va fer parir noves arts, com noves músiques a mig camí d’aquí i d’allà, nous menjars, i nous trets culturals en general.

Ara molts anys més tard, aquestes persones porten més anys aquí que allà, han format famílies i la majoria d’ells són avis, tot i això alguns pateixen el dol migratori crònic, aquell sentiment d’haver abandonat la seva terra, casa seva, per poder buscar-se la vida. D’altres reconeixen que la imatge que tenen del Pueblo, és tan sols un somni, una construcció mental magnificada, ja que actualment tenen més lligams familiars aquí que allà. Els fills i els nets, han nascut a Catalunya, han anat a l’escola aquí i tenen el magnífic record d’anar al Pueblo als estius, a casa de l’àvia, a passar les vacances!

Tinc la sort de tenir uns companys de feina excel·lents, en tots els sentits, ja que fins i tot porten dolços típics d’Andalusia a la feina. I va ser així com vaig provar per primera vegada, amb 29 anys (mai és tard!) els roscos fritos!
Aquesta recepta me la ha donat  la Charo, la mare d’en Felix. Moltes gràcies Charo per la recepta, les explicacions i la graciosa en sobres del tigre, que jo mai havia vist! Molt agraïda!


És ideal per: Nits de molta feina, cafè i rosco! Persones que tenen despeses calòriques importants!
Absteniu-vos: Persones amb colesterol, diabetis o tensió arterial elevada.


Ingredients:
-1 got de suc de taronja natural
-1 got de oli de gira-sol cru
-1 got de llet
-1 got se sucre
-6 ous
-6 sobres de graciosa el tigre, blanc i dels punts verds
-Farina (la que demani la massa!)
-Oli per fregir
-Sucre i canyella per decorar


1.Barregem els ous amb el sucre, el suc de taronja, la llet, l’oli, els sobres de graciosa i hi afegim un polsim de sal.
2.Anem afegint la farina a la massa, ha d’estar ben lligada però alhora queda tova.
3.Amb les mans enfarinades anem fent la forma dels roscos i fregim en abundant oli calent.
4.Amb els roscos calents els passem per sucre i canyella.


Dels errors també s’aprèn:
-Els sobres de graciosa els trobareu a molts supermercats.
-Això de la farina no és tant complicat com sembla, tan sols és anar mirant la massa i anar fent. Certament no és gaire exacte i això vol dir que els roscos no us quedaran mai igual! És el que té la cuina tradicional, el mateix passa amb l’allioli, que l’estat psicològic de la cuinera influeix molt!
-Es maco que tots els roscos quedin de la mateixa mida, però només maco, no imprescindible.

AVÍS IMPORTANT: Amb aquestes mesures surt molta quantitat, si ho preferiu ho podeu fer a la meitat!

dimecres, 12 de març de 2014

RISOTTO DE CARXOFES I CEPS

Tinc moltes coses a dir, i molt inconnexes, perquè avui és un d’aquells dies que llegir el diari m’ha deixat K.O. i ara mateix tinc un núvol espès de conceptes que amenacen tempesta al meu terrat. Això sol traduir-se amb un mal de cap intens i perenne, talment com si tingués un gat tancat dins del pit que volgués sortir i no pogués,  o una pedra a sobre el parietal que pressiona el crani. Un neguit que anant bé m’acompanyarà en el meu solitari dia, fins que ven entrada la tarda mantingui una interessant conversa amb algú que faci de bàlsam per mi, conscient que això ocasioni un traspàs d’aquestes cabòries cap al meu interlocutor/a.

No penseu que sóc de fàcil neguitejar i encaborià, sinó que aquest núvol té nom i cognom:  joves addictes al botelló, violència de gènere, balanços fiscals, Noos, Kiev vs Crimea, Brussel·les, Ceuta i Melilla, bitcoin, Neymar, Monago, MWC, John Kerry… I un munt més d’històries. No tinc paraigües per salvaguardar-me de la tempesta, i tampoc puc obviar-la. Sens dubte la culpa (si és que n’hi ha) és totalment meva, no tinc cap necessitat de llegir el diari ni d’assabentar-me de que preocupa a persones com jo que estan a l’altra punta d’aquest desastrós planeta! O sí! No és que no tingui la necessitat és que penso que com a membre d’aquesta comunitat, tinc el deure de assabentar-me de que els hi passa als meus veïns, de que els preocupa, -Passen gana?-Se’ls fa mal bé el menjar a la nevera? -Ai perdoneu, alguns no tenen nevera!
I això no és xafarderia, és intercanvi d’informació social, un concepte del que fa alguns anys vaig prendre consciència.

Vaig descobrir que llegir el diari, mirar les noticies i en general estar atenta  d’allò que passa al món, em fa ser millor persona, sens dubte una persona més llegida, més informada i amb més criteri, però sobretot més empàtica, més sensible  i més resolutiva. I això és el que m’agrada de la gent i com que m’agrada ho vull per mi. M’agrada la gent que té criteri, que està informada, que té opinió, que sap el que vol i sol passar que aquest tipus de gent, són persones molt respectuoses amb la opinió dels altres, persones amb qui pots mantenir llargs debats sobre molts temes. Persones també humils que saben escoltar quan pensen que no estan a l’alçada del seu debatent, però tenen una escolta participativa. Fa anys em vaig adornar que podia ser una simple universitària de 19 anys, amb poca experiència laboral i amb la formació al forn, però ben informada, interessada a entendre  el conflicte a Orient mitjà i coneixedora del nom de la ministre de sanitat i de la diputada d’educació i que això em feia més favor que obtenir altres coneixements que actuaven com a males herbes.

És cert que seguir totes les telenovel·les de la graella televisiva et reporta un estat de benestar increïble, però vaig aprendre a combinar-ho, i també a treure el suc als telenotícies i al diari. Heu fet mai zàping de notícies? És una activitat interessantíssima!
Alguns dies després de llegir el diari tens aquest núvol, altres vegades tens notícies que t’acompanyen durant tot el dia: aquell article d’opinió que t’ha deixat en un estat de constant reflexió. Però sens dubte sempre tens la sensació d’estar informada!
No em val la gent que diu que tot són males notícies i per això no en volen saber res, doncs que continuïn amagant el cap sota la ala, això sí, que no deixin de mirar les 5000 temporades de la sèrie dels zombis,  que aprenguin la talla de totes les famoses de la TV i de tots els jugadors de la champions league. Tot en la seva justa mesura.


Així que per dissipar el núvol cerebral que m’acompanya em tanco a la meva cuina, el meu refugi, la meva cova i mentre cuino poso en ordre mil pensaments i coses que m’han quedat a mig camí de la reflexió!

És ideal per: Dissuadir el núvol amenaçant, persones àvides al treball intel·lectual, els hidrats són el gasoil dels savis.
Absteniu-vos: Aquells que patiu alts nivells de colesterol en sang, i aquells que no teniu cap altra pla per la tarda més que quedar-vos mirant la TV.


Ingredients:
-4 tasses de cafè d’arròs
-200grm aprox. de bolets secs, preferiblement ceps
-4 carxofes
-1,5 litres d’aigua
-1 ceba
-1 cullerada de mantega
-1/2 sobre de parmesà rallat

1.Possem un cassó amb 1.5l d’aigua i quan arranqui el bull i tirem els bolets i el traiem del foc.
2.Un cop passats 5 minuts, retirem els bolets de l’aigua i colem l’aigua amb un col·lador  de roba.
2.Piquem la ceba ben petita i en una cassola la sofregim en abundant oli. Quan ja està ben confitada i afegim les carxofes tallades a quarts.
5.Afegim a la cassola els bolets i deixem daurar tot plegat un minuts.
6.Afegim l’arròs i anem tirant el caldo d’ hidratar els bolets de mica en mica.
7.Un cop l’arròs és cuit, el retirem del foc i afegim la mantega i el parmesà mentre anem remenant, fins a obtenir la textura desitjada.




Dels errors també s’aprèn:
-No canvieu els ceps per trompetes, ja que tenen un gust molt fort i segresten el gust de tots els altres ingredients.
-Sinó voleu utilitzar el brou de hidratar els bolets, podeu utilitzar brou de pollastre.
-La veritat és que es pot tirar tot el brou de cop a l’arròs, però diuen que el fet d’anar-lo afegim a poc a poc és el que fa que el risotto quedi en la textura autèntica quan hi afegim el formatge.