dissabte, 20 de juliol de 2013

GASPATXO

Des de l’airoport Indira Gandhi, estic asseguda en una cadira on fàcilment visualitzo la televisió amb l’hora d’embarcament del vol que ens portarà cap a casa i la porta del lavabo. Sóc conscient que, si fa no fa, em quedem unes 11 hores de vol per endavant acompanyada per alguna bactèria intestinal que m’empeny a visitar el bany cada mitja hora aproximadament. 
Després d’haver recorregut a la farmacologia sense èxit, no em queda més que esperar i hidratar-me. Així que la meva ment navega una mica més enllà que el meu cos físic i tancant el ulls faig un viatge astral a casa meva, al meu sofà, a les meves sabatilles i a la pulcritud del meu lavabo, i la idea és brillant…
-Toni, passe’m el mòbil please, ara mateix li envio un sms a la meva mare perquè ens faci un plat de caldo, per quan arribem a casa.
-A val, bona idea!

És una idea una mica esbojarrant tenint present que les temperatures són altes, però és que sóc de cullera, no de guisats: de sopes, de cremes, d’arròs caldós i de gaspatxo. I com més cansada estic més m’agrada un plat de sopa. I no us podeu imaginar l’efecte antibiòtic que va tenir aquell caldo, lògicament la bactèria índia que s’ho passava bé dintre els meus budells, no va sobreviure a una sopa occidental, superant amb escreix l’efecte que tot fortasec i ciprofloxacino m’havia fet amb anterioritat.

Vaig passar una calor de boja menjant la sopa calenta, però era necessari. Vaig recordar-me de l’Índia quan més calor fa més calent veuen el te, perquè creuen que igualant la temperatura exterior amb la del cos no es té tanta sensació de calor. Té un fonament físic important, així que em va semblar una idea intel•ligent, tot i que a occident no l’apliquem.

Recuperadíssima dels mals intestinals he seguit amb normalitat els àpats i les visites al lavabo. Un dia d’aquesta setmana al vespre quan vaig arribar del curs a Girona cansadíssima i amb el cap ple de cabòries sobre els cranis, pelvis i restes òssies analitzades a l’osteoteca de la UdG, obro la porta del pis i en Toni em diu que ha fet gaspatxo, dins meu un allau d’ aplaudiments i fora un gran somriure. Fantàstic! Com a dona de cullera m’encanta el gaspatxo, només tinc un petit problema, difícil de confessar però no impossible: no el ser fer! No tinc aquest do, tampoc el de la pintura, ni el del cant, ni el del ball, doncs menys encara el de fer gaspatxo! Així que és ell qui fa el gaspatxo a casa i, certament, li queda boníssim.

Per mi és un dels plaers gastronòmics de l’estiu juntament amb els gelats i els mojitos. No cal que us en faci bona propaganda ja ho sabeu, alt contingut de vitamines i baix en calories, feu-ne un consum indiscriminat durant els mesos de calor perquè com deia el savi Dr. Marañón:

"sapientísima combinación empírica de todos los simples fundamentales para una buena nutrición"

No cal que diguem que sempre és millor fer-lo a casa i, a més a més, podreu fer-lo al vostre gust, augmentant o disminuint alguns aliments com l’all, el cogombre, els pebrots... Aquesta és una recepta més, de les mils que corren, cadascú que la manipuli al seu gust! Això sí, sinó sou amants de l’all, la ceba ni del cogombre i feu un gaspatxo sense aquests ingredients, sigueu conseqüents amb els vostres actes i no l’anomeneu gaspatxo, sinó suc de tomàquet.

És ideal per: els que no consumiu verdures amb prou quantitat.
Absteniu-vos: persones que patiu acidesa o reflux abdominal, el tomàquet és de mal pair, podeu optar per bullir-lo abans.

Ingredients:
-2 Kg. de tomàquets madurs
-1 cogombre
-1 ceba tendre
-1 pebrot vermell
-2 alls
-1 llesca de pa rodó
-Vinagre
-Oli d’oliva suau
-Sal.

1.Pelem els tomàquets, els triturem i els passem per el col•lador xinès, reservem.
2.En un altre bol triturem el cogombre, prèviament pelat, amb els alls, el pebrot i la ceba. Passem pel col•lador xinès i barregem amb els tomàquets triturats.
3.Mullem la llesca de pa amb vinagre, fins que quedi ben impregnada, triturem, passem pel col•lador xinès i ho barregem tot.
4.Triturem el conjunt i rectifiquem d’oli, vinagre i sal.
5.Serviu-lo ben fred i es pot acompanyar d’una picadeta dels aliments que el componen, juntament amb crostons de pa!


Dels errors també s’aprèn:
-Els tomàquets han d’estar ben madurs, un truc és comprar-los el dia abans i posar-los en una plata fora de la nevera, amb la mateix escalfor de la cuina van madurant.
-És millor treure l’ull de l’all, així no retornarà tant.
-El triturat i col•lat és al gust, penseu que antigament no existien trituradors elèctrics i es feia amb morter.
-L’espessor del gaspatxo es regula amb l’aigua que li podeu incorporar al final, tot depèn si el voleu prendre amb cullera o begut. 

divendres, 5 de juliol de 2013

NOODLES

La setmana passada vaig representar una escena totalment d’estampa al sofà de casa meva. Sopava  truita d’espinacs i un tomàquet amanit però sense utilitzar coberts, no us poseu les mans al cap, vaig utilitzar bastonets xinesos. No m’he trastocat ni m’ha posseït l’esperit de Confuci, més aviat volia agafar pràctica, ja que el divendres tenia programat un sopar xinès a casa, calia menjar amb bastonets i ambientar el menjador de casa; en diuen fer una sopar temàtic una bogeria com una altra que et fa riure una estona amb els amics.
Em va sorprendre positivament l’experiència de menjar amb bastonets tot i que  em vaig menjar la truita ja freda,  no vaig tenir aquell gust metàl•lic a la boca: la sensació d’estar ingerint un tros de metall, la fusta resulta molt més agradable. 
Per els asiàtics menjar amb coberts de metall és de bàrbars, els coberts són  vistos com a armes bèl•liques, i només utilitzaven bastonets de plata en els palaus antigament quan hi havia perill de enverinament. Sabeu que el 30% de la població mundial menja amb bastonets? La costum es remunta a fa més de 5000 anys, quan es cuinaven els aliments tallats ben petits per estalviar energia de combustió (com més petit tallem un aliment més ràpid es cou, per mostra la verdura bullida) d’aquesta manera utilitzaven dues branquetes de fusta per agafar els aliments del foc i portar-los a la boca, sense cremar-se. Avui en dia, els asiàtics mantenen aquesta costum de menjar amb bastonets exceptuant la sopa, que la prenen amb culleres de ceràmica.  Cal dir, que no a tot el continent mengen amb el mateix tipus de bastonets, els de la Xina són els més llargs i prims, al Japó són més rabassuts , a Corea solen utilitzar-los de metall i a Tailàndia són poc utilitzats en general.
Però si  aneu  a fer de turistes al continent asiàtic, sempre us oferiran uns coberts occidentals, em pregunto si als xinesos que venen a admirar la Sagrada Família els hi ofereixen bastonets. Aquí ho deixo!
Com a utensili per menjar, els bastonets reclamen, no solament destresa i curositat, sinó també un protocol adjunt:
-Queda prohibit llepar els bastons, són tan sols per apropar els aliments a la boca, en cap cas punxar-los com si fossin olives d’aperitiu.
-En el cas de que hi hagi arròs en un bol al mig de la taula, s’utilitzaran els bastonets del bol, en el seu defecte s’agafarà el que es necessiti sense remenar.
-No és recomanable clavar els bastonets en un bol d’arròs, aquesta pràctica s’utilitzava en els rituals funeraris ancestrals, per tant, per els asiàtics es símptoma de mal auguri.

No intenteu menjar arròs occidental amb bastonets, perdreu la paciència i la gana, penseu que a l’Àsia hi ha mil tipus d’arròs i solen menjar-lo enganxós, per tant se’ls hi fan boletes que els faciliten l’ús dels bastons, en cas que estigui ben desenganxat semblantment al nostre arròs llarg, obren la boca s’apropen el bol i utilitzen els bastons per arrossegar l’arròs del bol a la boca, sense fer pinça amb ells.
Per cert, el millor lloc per comprar bastonets és a la botiga de productes xinesos, per poc preu us fareu amb uns bastonets d’aparença de bambú i amb inscripcions, això sí, no sabrem mai el que hi posa...

Aquí us deixo la recepta dels noodles, els fideus japonesos, pel cas de fer un sopar asiàtic.
No confongueu mai un japonès per un xinès, és totalment ofensiu per a ells, semblantment per nosaltres que ens confonguin amb un italià, perdoneu però de la paella al risotto hi va un món! Doncs dels noodles als fideus d’arròs xinesos també, per tant, el millor és dir menjar asiàtic en aquest cas; com més gran l’etiqueta millor!

Si voleu complementar la dieta, podeu visitar: http://pucherodelceaco.wordpress.com/2013/05/31/rollitos-de-primavera. 
És el blog d’un company on trobareu la recepta de rotllets de primavera, molt fàcils de fer i boníssims! Javi  ànims amb el blog!

És ideal per: Persones que necessiteu hidrats, les que no us agrada el peix, aquí hi és d’incògnit. Si patiu colesterol, cap problema.
Absteniu-vos: Persones que teniu la tensió esverada, la salsa de soja és massa salada.

Ingredients:
-Noodles
-Gambes o escamarlans pelats
-Ceba
-Carbassó
-Salsa de soja
-Brots de soja en conserva
-Pastanaga ratllada

1.Bullim els noodles segons les instruccions del envàs, solen ser molt pocs minuts.
2.Tallem les verdures ben petites i pelem les gambes.
3.En una paella coem la ceba, el carbassó, la pastanaga, la soja i les gambes pelades.
4.Tirem els noodles a la paella amb les verdures i ruixem amb salsa de soja, sense por!






Dels errors també s’aprèn:
-Si teniu una paella tipus wok, us quedarà genial