dilluns, 25 de març de 2013

BUNYOLS DE VENT


Ja hi som!

Fa dos dies us anunciava la proximitat de la Setmana Santa, quan en el post de Dijous Gras parlàvem de la Vella Quaresma, recordeu aquella dona de set potes que durant la Quaresma anava perdent paulatinament les potes a mesura que s’apropava la Setmana Santa. Ara ja va en cadira de rodes, no té extremitats per desplaçar-se.

Com gairebé tots els rituals es van modificant a poc a poc, i la gent ja no pregunta          -quan és Diumenge de Rams?, sinó –quan és la Palma? Ja no pregunten per Diumenge de Resurrecció sinó per la Mona! I Això és el més normal, vull dir, que les festes populars (ja siguin religioses o paganes) van modificant-se i adaptant-se als nous temps, la cultura està viva no és un fet estàtic, per tant, s’espera que vagi canviant.

Es diu que la Quaresma és aquest període que va des de Dimecres de Cendra fins a Diumenge de Resurrecció (aquest any del dia 7 fins el dia 31de març) l’última setmana és Setmana Santa. Cada any es modifiquen les dates ja que és una temporització diferent a la que segueix el  nostre calendari gregorià,  el calendari cristià es bassa en les llunes.

La Setmana Santa per els cristians és temps de reclusió i d’abstinència. Hi ha un dia que em té amarada des de petita, quan feia religió a l’escola i els dimecres anava a catecisme, és Divendres Sant, el dia que van crucificar Crist. El simbolisme que envolta aquesta data és molt curiosa. És un dia de dol absolut i actes com: menjar carn, netejar la casa, anar a treballar, mostrar amor en públic, menjar un pastís o tortell, beure alcohol, anar de vacances, jugar a la play, connectar-se a facebook o realitzar qualsevol acte lúdic  són considerats del tot desencertats, dignes de l’etiqueta: pecat.  

Però que és un pecat? És tot aquell acte que transgredeix una norma. Una norma és una regla que ens indica com hem d’actuar. En el cas de la norma moral, aquesta regla és autoimposada per la persona i si no la complim neix el remordiment o sentiment de culpa. En el cas de la norma religiosa, és l’evangeli o  la paraula de Crist que marquen els nostres actes, i en cas de no complir-ho ens veiem immersos en la consciencia del pecat, que es pot purgar amb la confessió i el perdó de Crist. Pels creients, les normes morals s’identifiquen amb les religioses. La moral del creient és la moral religiosa, etimològicament, relligada a un sistema de doctrines i creences.

I ara fem la següent reflexió: la norma religiosa diu que Divendres Sant no es poden  menjar tortells ni dolços, però per evitar pecar, des d’un punt de vista creient, es va inventar el bunyol. El bunyol no és res més que un dolç de forma lletja, que escapa de tots els adjectius que mereix un dolç destinat a una celebració. Així les monges dels convents es permetien menjar un dolç aquest dia de l’any, fins i tot, quan les seves normes religioses prohibien de totes totes fer cap excés i d’aquesta manera no cometien pecat. Aquesta enganyifa, al cap i a la fi, anava destinada a esquivar la norma religiosa, però, que potser no la trobaven prou important? Quina immoralitat! És una mica bunyol, oi? Però feta la llei, feta la trampa, i mentre tinguin la consciència tranquil•la, podem jugar a la doble moral!

Us recomano compartir la tasca de fer bunyols. És genial cuinar entre dos. Un dels actes més socials que existeix! 

És ideal per: Persones que necessiteu molta energia, estudiants, esportistes i  treballadors nats! 

Absteniu-vos: Aquells a qui les vostres normes morals no us permetin menjar fregits. Els lactòfobs, utilitzeu la vostra llet!


Ingredients:
-125grm. de farina
-80grm. de mantega
-250cl. de llet
-2 cullerades de sucre fi
-3 ous
-1 pessic de sal
-2 cullerades d’anís dolç
-Ratlladura d’una llimona
-1 culleradeta de llevat en pols
-Oli de gira-sol
-Sucre


1.En una cassola escalfem la llet, la mantega, el sucre,  la sal, la ratlladura de llimona i l’anís.     
2.Quan comenci a bullir hi afegim la farina i el llevat, i remenem fins que la massa se’ns desenganxi de la cassola.
3.Retirem del foc i deixem reposar la massa durant trenta minuts.
4.Afegim els ous d’un en un.
5.Amb l’ajuda de dues culleres fem boletes i les fregim amb l’oli ben calent.
6.Quan els bunyols són calents els empolsinem  amb sucre.


Dels errors també s’aprèn:
-Un bunyol de vent és lleig, és a dir que no patiu per la forma.
-Fregir-los sempre en oli molt calent i una paella més aviat fonda que els cobreixi (jo vaig utilitzar la wok!). Els bunyols es giren sols quan són cuits, és tot un espectacle!
-Han de quedar molt ennegrits de fora, sinó de dintre quedaran crus. 

dijous, 21 de març de 2013

AMANIDA DE MADUIXES


10h: Finalitza la classe de bodybalance i m’acomiado de la Montse i la Silvia, amb qui  a part de compartir mil guàrdies també compartim estones d’esport. Avui tinc ganes de quelcom més, així que em dirigeixo a la sala de màquines i m’instal•lo a la famosa “el•líptica” que està disposada de cara la paret, davant d’un gran mirall que em permet tenir una visió perfecte del gimnàs. Programo un treball lleuger per vint-i-cinc minuts, tovallola i aigua ben a prop.  No porto música, ni tinc a ningú amb qui conversar, així que em dedico a fer d’antropòloga (és un vici i ho faig sense adonar-me’n). El treball de camp consta d’una observació participant de la sala de màquines d’un humil gimnàs de poble  a les 10:15h del matí d’un dilluns de principis de març del 2013:

A la màquina del meu costat hi ha un home, començo una curiosa lluita interna amb mi mateixa, del tipus: “Em sona i no sé de què”. És un pacient? Treballa a una botiga? Cambrer? -Montes com has pogut fallar!!-. Era l’amo d’un mític bar de Blanes que va tancar (ara es dedica a purgar les llargues nits de bona música i bon beure i a cuidar-se). Se’m dibuixa un petit somriure, acabo d’encaixar una peça en el meu mapa mental!

Darrere meu hi ha una d’aquelles màquines que tot i ser enormes maneja un sol home, és un exemplar d’homo de grans dimensions i entrada edat, amb poca roba al damunt i encara menys cabell al cap. Probablement té una vida, vull dir: una família, una feina de corbata, un gos i una mare que va a veure els diumenges amb els nens; però ara mateix és un home de gimnàs. Darrere sempre el company per ajudar-lo, en cas que li caigui una pesa o hagi de precisar la seva força perquè ha quedat esgotat. Sembla una màquina de tortura medieval, en comptes d’un aparell per exercitar els bíceps, i de fet l’home fa crits, per un segon pateixo per la seva integritat però a l’hora  observo que estar orgullós del treball que fa, el company el ratifica fent-li un toc a l’esquena i un somriure.

Començo a sentir cert esgotament físic i se m’ha desdibuixat la situació totalment: un homo pelut amb una llança a la mà acaba de fer un gran esforç per caçar un  exemplar que  donarà  a la tribu un festival de proteïnes. L’home fa un crit, mentre clava la llança, està esgotat però somriu: –Caram, quin tiberi ens “fotarem”! El seu company de caça el mira orgullós amb un somriure i amb un toc a l’esquena el felicita. Tornen a la cova amb la presa a l’esquena. Allà, les dones no tan sols cuiden les cries sinó que recullen un grapat d’herbes comestibles per acompanyar la caça i tornen del riu carregades d’aigua. Mirant cap a l’horitzó veuen venir els mascles ben carregats d’una pressa a l’esquena, els nens corren a veure com aquells dos homes han aconseguit tant bon dinar!

Sento un soroll tot femení i de cop torno de la cova al gimnàs: un seguit de dones surten del vestuari, han acabat de dutxar-se, pentinar-se, maquillar-se i altres  tècniques de xapa i pintura (el que s’ha de fer per mantenir l’atenció del mascle té un preu molt alt!) entre rialles s’acomiaden fins l’endemà. Els homes de la màquina de tortura medieval se les miren, és una situació que em produeix una vergonya terrible, així que bec un glop d’aigua i intento no captar el comentari que es fan els dos mascles.

Pippppppppp. La meva el•líptica ha dit prou. Cent calories i una bona estona d’observació participant. Un minut per la recuperació, uns estiraments i cap a la dutxa.

Mentre em dutxo penso amb la importància que té moure’s, el treball cardiovascular és importantíssim per a la salut, em convenço que s’ha de fer esport. Abans en comptes d’aixecar una pesa caçàvem o aguantàvem el pes constant d’un nadó al braç, caminàvem llargues distàncies en sòls desiguals per aconseguir aigua, i corríem quan un animal depredador ens perseguia, -ja veus si corríem!-. Molt pocs de nosaltres fem prou despesa calòrica a la feina, com per permetre’ns no fer una estona d’esport.  Molts esteu enganxats a corre pel Passeig de mar (nevi, plogui o faci sol!), altres a fer pàdel, a fer spining, a agafar la bici el cap de setmana o a fer batuka. Altres no li trobem la gràcia a res, i aquí m’incloc jo. Tot i això ens hem de moure, fem-ho per les nostres artèries, per baixar el colesterol, per fer una activitat diferent a l’habitual, per poder comprar quelcom al Decathlon o per l’operació bikini! Això si, entre la vigorèxia i el sedentarisme sempre hem de trobar el punt mitjà, com ens recomanava Aristòtil. I no oblideu que també cal cultivar la ment. Aixequeu la pesa però també la cella!

La meva condició de dona fa que quan arribi el bon temps vulgui perdre pes, no sóc de platja, així que no crec que sigui per posar-me el bikini, sinó alguna cosa inherent en la femella occidental que caldria estudiar, encara que probablement tingui relació amb la frase més famosa de la història: Ja és primavera en el Corte-inglés! Així que, a posar-se les piles!

Una amanida que no cau en els tòpics, baixa en greixos però alta en originalitat. La dedico a la Silvia i la Montse, infermeres incansables!

És ideal per: a TOTHOM. Consumiu fruita i verdura cada dia i tota la que pugueu, és una de les claus de la salut. Les maduixes són de temporada i porten molta quantitat de vitamina C, més que la taronja, però menys que el Kiwi. D’altra banda, barrejant diferents tips de fulla en una amanida intensifiqueu el gust i també les vitamines. Els canonges aporten més vitamina B i C que l’enciam.


Ingredients:
-1 enciam de roure, ruca, canonges...
-5 Maduixes
-Formatge fresc sense greixos
-Nous
-Oli i vinagre balsàmic de Mòdena.

1.Rentem l’enciam i les maduixes.
2.Tallem les maduixes i el formatge a daus o a làmines.
3.Disposem l’enciam en una plata i l’amanim amb oli i sal.
4.Posem al damunt de l’enciam les maduixes, el formatge i les nous.
5.Amanim amb el vinagre de Mòdena.


Dels errors també s’aprèn:
-Les amanides de bossa són les que porten més pesticides, eviteu-les si podeu.
-Podeu substituir el formatge al vostre gust, el de cabra queda impressionant!

dimecres, 13 de març de 2013

MAGDALENES


No oblidaré mai quan a classe de medico-quirúrgica em van explicar què eren i perquè servien les llàgrimes artificials, i és que aquestes dues paraules juntes em van semblar ben estranyes. Amb els anys ja m’hi  he acostumat, a més a més hi ha moltíssima gent que  les utilitza. La sequedat ocular és un dels mals més comuns quan et fas gran  i fins i tot fan cursos per a infermeria sobre la síndrome de l’ull sec! De tota manera sempre em ve al cap la pel•lícula la Taronja mecànica i aquell personatge amb els ulls oberts amb uns separadors oftàlmics…

Plorar serveix per lubricar l’ull però també és una resposta emocional, existeix una connexió entre el conducte lacrimal i la part del cervell que s’encarrega de gestionar les emocions. Poèticament es diu que plorar lubrica l’ànima, és bonic oi? És cert que després de plorar un es sent molt millor i els últims estudis sobre el plor també ho corroboren. Quan plorem alliberem una hormona que fa disminuir la sensació d’estrès i augmentar la sensació de confort.

Els homes ploren menys que les dones: d’una banda per l’educació que rebem i d’altra banda per un motiu purament biològic. Les dones estem condemnades a l’eterna muntanya russa de les nostres hormones que fan que siguem més variables, emocionalment parlant: si ets home no cal que dibuixis aquest somriure maliciós!! També ens fa éssers més empàtics, més socials, més sensibles, més afectuoses…, ja continuarem un altre dia, que aquest tema dona per molt!

Sovint ens sentim malament quan veiem algú que plora, sentim llàstima, impotència o vergonya aliena. La nostra societat és així, instal•lada en l’èxit, els diners, la diversió, la joventut, la salut…, i ens costa mirar cara a cara  els fets del dia a dia com la malaltia, la tristesa, la mort i la vellesa, que les veiem com  signes de debilitat i fracàs. Suposo que  l’educació que rebem no ens prepara per afrontar aquest fets i sovint no tenim les eines per gestionar les emocions que desperta dins nostre veure una persona que plorar o que esta trista i llavors, tirem de tòpics: -No m’agraden els enterraments. –No sé que dir! –No suporto entrar en un hospital! –És que jo no puc!
  
De vegades l’acompanyament i l’escolta activa són les millors armes que podem emprar per ajudar als que ens envolten. Plorar va bé i com deia una professora meva: -Quan toca plorar, s’ha de plorar!  I no s’ha de dir mai: No ploris! Perquè després de plorar aquella persona se sentirà molt millor, segurament no hauran marxat els seus problemes, però els veurà de manera diferent. Aquest també és un mal molt nostre, som materialistes de mena i quan hi ha coses que no tenen solució o no tenen cura, les abandonem o ens amaguem, tot i  que sempre podem fer alguna cosa al respecte. No sempre podrem curar, però sempre podrem cuidar!

Us animo a que ploreu quan toqui i sense vergonya, com una magdalena.
Es veu que Maria Magdalena en gairebé totes les escenes de la bíblia plora, sinó de tristesa d’emoció, però no guanya per kleenex. Per això el nom dels dolços que us explico avui es diuen com ella. Perquè per comprovar si una magdalena és perfecte, s’ha de fer el següent: s’ha de sucar a un got de llet i en treure-la ha de plorar llàgrimes de llet. No s’ha de trencar, ni ha de quedar eixuta, sinó aquest punt entremig… A veure si ho aconseguim!


És ideal per: Energia en estat pur, en format individual, molt més pràctic que un pa de pessic. Sempre podeu amagar-hi fruita a dins, no s’ha de perdre oportunitat de consumir-la.

Absteniu-vos: Diabètics i persones que ja heu començat l’operació biquini. Intolerants a la lactosa, empreu la vostra llet.


Ingredients:
-250grm. farina
-200grm. de sucre
-2 ous
-6 cullerades de llet
-10 cullerades d’oli d’oliva suau
-1/2 sobre de llevat
-Decoració: Un grapat de poma tallada i canyella, o un grapat de tallets de xocolata, o un grapat de panses i nous.

0. Preescalfem el forn 180ºC a baix.
1. Batem els ous i afegim el sucre, la llet i l’oli, fins aconseguir una massa esponjosa.
2. Afegim de mica en mica  la farina i el llevat.
3. Dipositem a sobre una plata per forn, els motlles per les magdalenes.
4. Emplenem cada motlle fins la meitat de massa.
5. Afegim a cada magdalena l’ ingredient que vulguem (poma, xocolata…)
6. Coem a 180ºC a baix durant aproximadament 15 minuts.



Dels errors també s’aprèn:
-Culinàriament parlant, una cullerada sempre és sopera, una culleradeta és la que utilitzem pels postres i en el cas que s’hagi d’utilitzar una cullerada de cafè s’especifica textualment.

-Ull amb el forn, trobar el punt en el tema de les magdalenes és complicat. Una magdalena massa cuita és una desgràcia i massa crua fa escarafalls! Sembla que 15 minuts és poc però és així, tan sols un pensament de forn. Quan les trèiem ens semblen crues però no ho són!

-Jo, normalment, utilitzo motlles de silicona, però si tinc convidats en poso de paper. Són més deformables així que per tal que no em quedin magdalenes allargades, poso el motlle de paper dins del de silicona. Així no agafen mala forma.


dijous, 7 de març de 2013

PARMENTIER



PATATA= PAPA+BATATA

PAPA= tubercle comestible en l’idioma quechua –a part de ser el nom dels  polars de Decathlon- també és la llengua dels aimara, un grup ètnic que habita als Andes.
BATATA= paraula que designa varis tubercles a la illa La Española –a part de ser el nom d’una marca d’olives- també  és una illa del Carib.

Qualsevol nen que fa primària sap que la patata ve d’Amèrica tot i que no la va portar Cristóbal Colon. Era tan sols una curiositat que els colonitzadors van portar del nou món i la designaven com d’un gust horrorós i incomestible. Però anys més tard, quan les sequeres amenaçaven els camps i la collita, la patata va ser el cavall de batalla de moltes llars no tan sols d’Espanya sinó també d’Itàlia, d’Alemanya, de Polònia... A França, però, eren més refinats i la patata no era un aliment comestible.

Ja sabem que els humans som omnívors això significa que podem menjar de tot. Però he dit podem perquè certament no ho fem. La cultura ens imposa allò que és bo per menjar i allò que no. Sovint aquesta selecció alimentària ve precedida per fets ecològics importants. No és només un fet religiós que els musulmans no mengin porc, que a la India no mengin vaca i que a Àsia no beguin llet. Nosaltres fem escarafalls per menjar serp i els nòrdics per menjar gambes!

Però continuem amb Mrs Potato, resulta que la patata era aliment "non grat" a França era considerada indigesta i causant de malalties com la lepra i només era consumida per els gossos. Tot i això, un honorable senyor va aconseguir influir en la població francesa.  Aquesta persona va ser Antoine Parmentier: un agrònom, nutricionista i higienista, que va ser captiu de guerra  a Prusia i se’n va adonar del valor que li donàvem els habitants locals a la patata.

Durant la França napoleònica, l’amic Antoine es va convertir en el conseller de salut i d’aquesta manera va aconseguir que s’iniciés el cultiu de patates (que fins aleshores havia estat prohibit). Ara faltava el més complicat, convèncer als parisencs que mengessin patata, treball dur i difícil tenint present que fins aleshores només en menjaven els gossos.  Diuen que per començar va fer famosa la flor de la patata posant-la a la solapa de les persones més influents de París i va anul·lar la vigilància nocturna dels camps, d’aquesta manera va fer picar la curiositat dels més detractors de la patata.

Actualment el consum de patates a nivell mundial és altíssim i només es superat per tres cereals concretament: el blat, l’arròs i el blat de moro. De la patata en fem tot tipus de menjars, s’utilitza en forma de midó per la producció de paper i elements tèxtils i fins i tot, en èpoques de pobresa, s’ha utilitzat patata per fer vodka!

Ja veieu que substituir el nom de puré de patata per Parmentier és tot un encert, el senyor Antoine s’ho mereix! Us passo la recepta perquè crec que la majoria no hem  provat fa anys un Parmentier natural i tampoc sabem per on començar... Aquesta és la recepta base, a partir d’aquí podeu ser tot l’originals o clàssics que us vingui de gust, podeu fer qualsevol  pastís de patata o aromatitzar-lo al gust.

És fàcil anar al supermercat i comprar una caixeta de flocs per fer un puré de patata, però és més car i menys nutritiu. De ben segur que trobeu una estoneta per  dedicar-vos a fer-lo amb amor i després per gaudir de la vostra obra mestre!

És ideal per: Hipertensos ja que  la patata és molt baixa en sodi (absteniu-vos de salar-la i aromatitzeu-la amb herbes). Si sou de mal digerir, el parmentier de patata és l’estrella de la dieta tova. És rica en vitamina C: ideal per evitar refredats ara que l’hivern agonitza però encara  és present.

Absteniu-vos: Té un alt contingut d’hidrats de carboni, ull amb els diabètics. Persones amb colesterol, la patata és inofensiva però els complements que la converteixen en parmentier, no tant.


Ingredients per a 4 persones:
3 patates grans
200cc Llet o nata líquida
50grm de mantega

1.Pelem les patates i les posem a bullir durant 30 minuts.
2.Quan són cuites les aixafem amb una forquilla o les passem per el passapuré.
3.En una olleta esclafem la llet, quan és calenta hi afegim la patata.
4.Apaguem el fogó, afegim la mantega i remenem amb una batedora de mà (no elèctrica) fins que agafa una textura fina i cremosa.
5.Salpebrem al gust.





Dels errors també s’aprèn:
-És de boixos anar a comprar patates, n’hi ha per bullir, per fregir, per el microones.... És molt complicat decidir-se, però finalment l’únic que s’ha de tenir en compte és el temps de cocció.
-Si no teniu passapuré us el recomano, a la botigues de productes asiàtics en podeu adquirir un per poc preu. La textura que obtindreu amb aquest aparell no té punt de comparació amb l’ús d’una forquilla.
-Podeu afegir-hi formatge rallat al mateix temps que la mantega, o quan el tingueu fet gratinar-lo al forn.